Cultura 30/05/2015

Patti Smith, glòria indignada

El públic del Primavera Sound aclama la cantant nord-americana en la interpretació de ‘Horses’

Xavier Cervantes
3 min
Patti Smith, glòria indignada

BarcelonaL’endemà d’un àpat al Celler de Can Roca, Patti Smith va pujar a uns dels escenaris gegants del Primavera Sound per interpretar el disc amb què va debutar l’any 1975. Abans de l’actuació va sonar pels altaveus I shot the sheriff de Bob Marley, potser per marcar el to indignat. El públic coneixia el guió, i va mantenir un silenci expectant. Sabia que aquell disc, Horses, arrenca amb unes notes de piano, les que introdueixen Gloria. I el silenci va ser un crit quan va arribar l’esgarrapada de la tornada: “ G-L-O-R-I-A ”. La connexió ja va ser indestructible durant tot el concert. No calia explicar gaire, perquè aquelles cançons que ella va escriure “per als que no tenien veu, per als exclosos de la societat” continuen vigents i perquè Patti Smith, als 68 anys, les transmet amb credibilitat. La creus quan crida “ We are free people ”, tot i que ho digui en un festival, un entorn, on el missatge indignat reconforta i sona menys perillós que en una concentració de vaguistes o en una manifestació.

Smith, acompanyada d’una banda on hi ha dos dels músics amb qui va enregistrar el disc, Lenny Kaye i Jay Dee Daugherty, no va dir que estava tocant Horses fins que va presentar Break it up. “És la segona cançó de la segona cara”, va explicar sobre el tema que va dedicar a Jim Morrison. I abans ja havien sonat Redondo beach, Free money i Birdland, durant la qual va haver de consultar algunes parts de la llarguíssima lletra. Va ser declamant Birland que va començar a ser una fera ferotge, i fins i tot va escopir.

A la segona part, i tret del somriure en cantar Kimberly, el to va ser cada vegada més rabiós i el públic hi va respondre. Era la Patti Smith capaç d’escopir un antiavalots i d’exigir la fi del capitalisme amb una veu poderosa i ahir també emotiva. La visita a Horses va acabar amb Elegie, una composició que va escriure per recordar Jimi Hendrix i que ahir va convertir en un rèquiem pels amics morts en aquests quaranta anys: Johnny Ramone, Dee Dee Ramones, Johnny Thunders, Lou Reed, Jim Carroll i el seu marit, Fred Sonic Smith, entre d’altres. Ja fora de guió, va agafar la guitarra elèctrica per acabar el concert amb la ràbia punk de Rock and roll nigger (del disc Easter, del 1978), que va acomiadar amb una recomanació explícita: “ Be fucking free! ”. Després, molta gent va caminar fins a l’escenari ATP per veure Belle & Sebastian. Tanta, que l’espai pràcticament es va desbordar mentre el grup escocès oferia la cara més sòlida i engrescadora del seu repertori pop.

El prodigi de Rocío Márquez

La jornada d’ahir va començar a l’Auditori del Fòrum amb la cantaora de Huelva Rocío Márquez, una veu que cal recomanar obertament. Com ha fet en el disc d’homenatge a Marchena ( El Niño ), va ensenyar qui és, d’on ve i tot el camp que té per córrer. Va engegar sòbria, cantant la milonga del cometa amb Pepe Habichuela a la guitarra. “ Pedazo de maestro ”, va dir ella. Plegats van obsequiar el públic amb peces en què va quedar palesa l’afinació de la cantaora i el control que té de les dinàmiques de la veu, que va projectar amb força sense perdre una dicció clara com el cristall. Tot feia pensar que seria inoblidable, i encara ho va ser més perquè després d’Habichuela va sortir Raül Fernandez, Refree, primer per tocar la guitarra i després per dirigir una banda amb baix, saxo, bateria, teclats. El concert, amb el llegat de Marchena com a far, va entrar en el territori indòmit del flamenc progressiu dels 70 i de la llibertat de Morente. De prodigi a prodigi fins al prodigi final: la col·laboració del Niño de Elche, el cantaor llibertari, a Los esclavos. Amb el públic primer bocabadat i després entusiasmat, Márquez i el seu equip de valents van rematar amb una saeta intimidant, brutal i continguda, amb cada nota a lloc. I tot l’Auditori dret.

Cadascú beu de la seva tradició, i si la de Márquez és la forja del flamenc, la del duo britànic que va obrir l’escenari ATP, The KVB, és la foscor rítmica de Joy Division i el soroll melòdic de The Jesus & Mary Chain. Per als nord-americans Disappears, la cruesa del rock experimental. I per a Julian Casablancas, qui ho sap. El cantant de Nova York, que avui actua al capdavant de The Strokes, ahir va oferir un concert més lamentable que excèntric: volent ser lliure va ser autoindulgent i paròdic.

stats