Publicitat
Publicitat

FESTIVAL DEL MIL·LENNI: PATTI SMITH PALAU DE LA MÚSICA 21 DE FEBRER CròNica ROCK

La cantant ofereix un concert acústic memorable al Festival del Mil·lenni

Patti Smith torna a fer aixecar el Palau de la Música

Els temps del punk han quedat enrere i Patti Smith no va gosar pixar-se sobre les primeres files del Palau de la Música, però sí que va escopir sobre les taules una, dues i tres vegades (a la tercera la van aplaudir). També va evocar el seu primer concert a Barcelona -i a Espanya-, un llunyà 20 d'octubre del 1976. Ho va fer en la introducció del tema Pissing in a river -precisament- i recordava tan bé la data perquè coincidia amb l'aniversari del seu admirat Arthur Rimbaud.

El Palau era ple a vessar de gent que no es cansa d'anar a veure Patti Smith i que molt probablement ja havia presenciat altres actuacions memorables de la cantant de Chicago, com la que va fer al primer Doctor Music Festival l'any 1996, o la del 2004, també al Palau de la Música, que la premsa va qualificar d'històrica. Aleshores Smith va oferir un concert en format elèctric, però aquesta vegada venia només acompanyada per Lenny Kaye i Tony Shanahan, una formació que s'anunciava com a Acoustic Trio.

Kaye, veterà del Patti Smith Group, s'encarregava de la guitarra acústica, i Shanahan tant seia al Yamaha de cua com s'ocupava del baix acústic. No hi havia bateria ni guitarres elèctriques: calia esperar, doncs, un concert diferent. Smith va rebre una gran ovació tan bon punt va trepitjar l'escenari: la seva figura llargaruda -botes de canya, americana, armilla i grenyes acabades en rastes- ja és tota una icona del segle XX.

El concert va començar amb una versió de Dylan, Boots of spanish leather , potser perquè contenia una referència a Barcelona que tothom va aplaudir, qui sap si sense haver entès la frase completa (" Either from the mountains of Madrid or from the coast of Barcelona "). Va seguir amb Redondo Beach , un clàssic del seu primer disc, Horses (1975), del qual encara sonarien Birdland i Gloria . De seguida es va veure que el format acústic no seria un problema. Tot el contrari, davant l'absència de més música, les paraules soles es van demostrar capaces d'omplir el buit de la sala.

Una per una, ben mastegades les síl·labes, cisellades rítmicament, Smith escopia els seus textos inspirats en els simbolistes francesos, la gran literatura nord-americana i la beat generation . Que els tímids solos de Lenny Kaye a la guitarra acústica fossin innecessaris és irrellevant; l'embolcall sonor era una mera excusa perquè les imatges que projectava Smith poguessin desplegar les ales. Ella les ajudava movent els braços com un espantaocells, giravoltant i enfilant-se a les graderies del cor. Ningú no diria que té 64 anys. Divertida i empàtica amb el públic, Smith va fer pujar un violinista, un violoncel·lista i, finalment, el fill de Roberto Bolaño, Lautaro, que va tocar la guitarra. Junts van fer aixecar el públic del Palau amb Because the night i People have the power . Als bisos, Gloria va acabar d'esfondrar l'edifici.