Crítica ópera
Cultura 04/04/2011

Passions veristes amb connexions cinèfiles al Liceu

Javier Pérez Senz
2 min
La cineasta Liliana Cavani ha fet servir el neorealisme fellinià per 
 Bastir l'escenografia de 'Pagliacci' .

La directora italiana de cinema Liliana Cavani firma el doble programa Cavalleria rusticana i Pagliacci , les òperes de Mascagni i Leoncavallo que van donar senyals d'identitat al verisme. Sang i vísceres, honor netejat a ganivetades, la pitjor cara del masclisme en escena: com "un tros de vida", deien els veristes.

Cavani troba en el cinema i el costumisme italià les claus de la seva realista posada en escena: Visconti és el referent de la seva lectura del drama sicilià de Mascagni. Encara que la iconografia artesanal i la desfilada d'imatges populars a la Cavalleria rusticana atabala una mica i cau en la postal costumista, la minuciositat en el retrat històric remet a l'estètica d' Il Gattopardo i permet fixar en la retina de l'espectador un espai natural per al drama rural que Mascagni banya de passió lírica. El referent cinèfil a Pagliacci és el neorealisme, un retrat cru de la vida quotidiana d'una troupe de còmics ambulants, presoners d'aquesta desoladora marginalitat que Fellini va plasmar a La strada . Un bon espectacle, deutor de la tradició realista.

Decep, en canvi, la mediocre direcció musical de Daniele Callegari, de traços gruixuts, i, llevat de comptades excepcions, la pobra resposta actoral del doble repartiment. El tenor sicilià Marcello Giordani afronta per primera vegada el doble repte de cantar Turiddu i Canio en la mateixa vetllada, esforç vocal que resol amb els seus mitjans lírics, sense fingir un color dramàtic que se li escapa i comptant amb el seu potent i sòlid registre agut com a principal argument. La mezzosoprano hongaresa Ildiko Komlosi brinda una Santuzza de bon color vocal i sentit dramàtic, sense excessos lacrimògens. Com a actors, els dos protagonistes van ser tan previsibles com avorrits. El baríton italià Marco di Felice va treure bon partit de l'ingrat paper d'Alfio i la soprano Josephine Barstow, vella dama de l'òpera anglesa, va donar vida a una mica idiomàtica mamma Lucia.

L'única lliçó teatral la va impartir a Pagliacci la soprano espanyola Ángeles Blancas, que viu l'amargor de Nedda amb admirable intensitat lírica, encara que amb excessiva tensió en els aguts. El baríton polonès Andrzej Dobb no va passar de discret en el paper de Tonio i va rematar malament la seva intervenció en el cèlebre pròleg. El baríton Gabriel Bermúdez (Silvio) i el tenor català David Alegret (Beppe) frasegen amb elegància, però els seus mitjans són lleugers per a un teatre de les dimensions del Liceu. La resposta coral va ser brillant, plena de matisos i sentit del color.

stats