Pasolini per Pasolini (en un espectacle de cambra)
Àlex Rigola porta al teatre un text que l’artista va escriure quan tenia 44 anys, i que es va trobar després del seu assassinat
‘Who is me. Pasolini’
INSTITUT DEL TEATRE 4 DE JULIOL
Who is me és el possible títol que Pier Paolo Pasolini hauria posat a una possible o imaginada entrevista amb un periodista nord-americà que finalment es va publicar com a Poema de les cendres, segons explica el biògraf del cineasta, Enzo Siciliano. Una entrevista adreçada a un hipotètic lector nord-americà que bàsicament el podia conèixer com a cineasta i l’hauria titulat així com a reformulació del conegut Who is who. Un poema mecanografiat i amb correccions escrit quan l’artista tenia 44 anys, que es va trobar després del seu assassinat i que constitueix una mena d’autobiografia incompleta poc rellevant pel que aporta, però també força divulgativa de la seva manera de pensar i, sobretot, de pensar-se. El text, que comença amb el seu naixement i recull apunts familiars, inclou algunes reflexions artístiques i només uns llampecs de la seva vena poètica. Un text en brut episòdic i epidíctic, d’una gran sinceritat però no exempt de les humanes contradiccions.
Àlex Rigola n’ha fet una mena d’espectacle de cambra per a només trenta espectadors en la línia d’ El policia de las ratas, de Bolaño (2013). Una funció dintre d’una caixa de fusta de les que es fan servir per traslladar grans obres d’art segurament per remarcar la importància d’un artista polèmic, controvertit i multidisciplinari que, com tants d’altres, resta ja en l’oblit de les prestatgeries de les biblioteques o, a tot estirar, dels cicles de les filmoteques. Espectacle auster, directe, que flueix gràcies a la saviesa de Gonzalo Cunill, un actor d’una sinceritat i una vena comunicativa absoluta. Cunill, vestit amb l’equipament de la selecció italiana de futbol, parla per boca de Pasolini però des de si mateix des d’un afinat distanciament.
