Publicitat
Publicitat

Parla: Vincenzo Consolo

Recentment traspassat, Vincenzo Consolo (1933-2012) ha estat un dels més grans novel·listes italians de la segona meitat del segle passat, però per a mi cap obra no encarna millor el seu immens talent narratiu que El somrís del mariner inconegut (Proa, 2006), que els catalans hem pogut llegir en traducció d'Alexis Eudald Solà. Ara tots dos romanen per sempre més soldats en aquesta obra d'autoria gairebé compartida. L'únic retret que se li pot fer a l'editor és no haver posat el nom del traductor a la coberta del llibre, com sí que en canvi es fa sempre amb els intèrprets de música clàssica: de fet, l'Eudald Solà de segur que ha estat un dels seus millors intèrprets, en el sentit musical del terme, i així ho va reconèixer l'autor sicilià fa uns anys a la Pedrera: "Aquest llibre que avui presentem ja no és meu, és una obra de l'Eudald Solà". I això que pot sonar exagerat o retòric no és ni una cosa ni l'altra: la versió catalana d'aquest text és una obra capital de la nostra literatura, hi pertany i l'enriqueix com només certes traduccions saben fer-ho, bo i empenyent el traductor a fer un sobreesforç d'interpretació i recreació gràcies al qual l'obra en qüestió esdevé no sols plenament autònoma en la seva llengua d'adopció sinó portadora d'un escreix de significació que la singularitza respecte a la resta d'obres coetànies.

Un codi experimental

A què deu la dificultat aquesta obra? Sens dubte, a la peculiar aposta expressiva que fa el seu autor. De les converses que vam tenir aquells dies a Barcelona n'extrec uns quants fragments i dono doncs la paraula a Consolo fins al final de l'article: "Jo pertanyo a la generació de després de la de Sciascia, Calvino, Moravia o Elsa Morante. Tots ells havien viscut l'experiència del feixisme, i un cop cau creuen en la construcció d'una nova societat. De fet, la seva opció lingüística està molt condicionada per aquesta confiança en la construcció d'una societat italiana democràtica, però l'esperança va durar més aviat poc: al règim feixista va succeir-lo un altre representat per un partit amb majoria absoluta que era la Democràcia Cristiana. Diguem que em repugnava servir-me del codi lingüístic nacional, i de manera instintiva vaig optar per un de caire més experimental, una mena de pastitx lingüístic que em permetia recuperar la memòria lingüística, l' sottofondo , el cúmul de llengües i dialectes que jeien en el dipòsit lingüístic de la meva terra, la seva plurivocità .

"Aquesta ja era l'opció d'autors com Verga, Menegalli, Mastronardi, Gadda o Pasolini, tots ells uns formidables experimentalistes que senten una mena de repugnància cap al toscà i tenen una gran fúria lingüística. En el cas de Gadda la seva explosió és realment polifònica, ja que implica tots els dialectes italians, alhora que ens mostra Itàlia com el que realment és: un calderone lingüístic. Ara bé, així com Gadda o Pasolini partien de l'italià i retrocedien cap al dialecte, jo adoptava el toscà però el fracturava tot inserint-hi paraules procedents de la meva matriu memorial: no sols el sicilià i tots els seus dialectes -el sicilià que, per cert, no és cap dialecte de l'italià sinó del llatí-, sinó d'altres llengües com el grec, el llatí, l'àrab, l'hebreu o l'espanyol... Pier Paolo Pasolini ja n'havia parlat al seu assaig Sobre els nous usos lingüístics .

"Als meus llibres, doncs, sempre s'hi ha donat aquest desplaçament o substitució del codi comunicatiu pel de l'expressivitat, i per aquest mateix motiu m'he allunyat de la novel·la convencional a favor del poema narratiu. He volgut posar en crisi el gènere de la novel·la perquè em semblava el més constret per les forces econòmiques. Me'n malfio sistemàticament, d'aquestes novel·les promogudes per la indústria editorial, són com productes de consum de massa. I en aquest segle de la gran comunicació estem condemnats a perdre un tipus de sensibilitat cap al que és la memòria literària. Per això en els meus llibres intento plasmar el que en podríem dir una mètrica de la memòria: els meus són textos per ser llegits en veu alta, de manera escandida, ja que estan fets a partir de combinacions de versos polimètrics".

Curiosament, doncs, l'escriptor més engatjat és alhora el més líric, el més metafòric. Contra el que pot semblar, ¿no deu ser que l'escriptura més compromesa és la dels poetes? No parlo pas de compromisos circumstancials sinó de l'únic compromís que realment compta, el de l'home amb si mateix i amb el llenguatge. Com va dir en un altre text: "L'escriptura és la fona de David".

PUBLICITAT

EDICIÓ PAPER 04/12/2016

Consultar aquesta edició en PDF
PUBLICITAT
PUBLICITAT