Publicitat
Publicitat

CINEMA

Un llibre rastreja els escenaris mítics de l'obra mestra de Francis Ford Coppola

El Padrí 'Il capo di tutti capi' Fa 40 anys

Si mesurem la importància d'una pel·lícula a partir de la seva penetració en la memòria col·lectiva dels espectadors, El Padrí és sens dubte la millor pel·lícula de la història del cinema. El film és ple a vessar d'escenes que s'han instal·lat a perpetuïtat en l'imaginari cinèfil: la petició de venjança de l'enterrador Bonasera amb què comença la història, la mort de Sonny a l'autopista, el missatge en forma de cap de cavall, l'emboscada dels homes de Sollozzo a Vito Corleone...

Quaranta anys després de l'estrena a Nova York, la pel·lícula no ha perdut la capacitat per seduir noves generacions i manté una vigència i popularitat quasi desconcertant. Quan l'estiu passat els Verdi van reestrenar els dos primers lliuraments de la saga, els cinemes de Gràcia van fer ple en més d'una sessió. Aquesta setmana, un nou canal de televisió la utilitza com a reclam. Fins i tot ha servit d'inspiració per a dos populars videojocs d'èxit i un seguit infinit de paròdies i homenatges en sèries i pel·lícules. La pel·lícula no només forma part del cànon, sinó que, per a molta gent, constitueix el cànon. Quatre dècades després, no és exagerat afirmar que, en el món del cinema, El Padrí té un estatus similar al dels Beatles en el de la música.

Un part complicadíssim

I tanmateix, El Padrí va tenir un part complicadíssim. A principis de la dècada dels 70, la indústria del cinema vivia un moment crític, i la Paramount volia convertir el bestseller de Mario Puzo en un gran èxit comercial. Francis Ford Coppola va ser el director escollit per dirigir-la, però només després que Peter Bogdanovich o Sergio Leone rebutgessin el projecte. L'estudi no les tenia totes amb Coppola: tenia un currículum curt i sense cap èxit. Per si això no fos prou, Coppola va rebutjar d'entrada la proposta. Li semblava un film massa convencional, un retrocés en la seva carrera i un compromís de la seva integritat com a artista. A més, no volia contribuir a la glorificació de l'imaginari italo-americà més estereotipat.

Finalment va dir que sí, sobretot per pagar els deutes de THX 1138 , l' opera prima de George Lucas que havia produït. Però Coppola mai no va ser un director obedient que assentia i posava la mà per cobrar els xecs. Va lluitar amb dents i ungles per mantenir la seva visió de la pel·lícula i, especialment, del càsting, que horroritzava els caps de l'estudi. Marlon Brando era persona non grata a Hollywood: els estudis estaven tips de la seva megalomania i la seva estrella semblava extingida. Desesperat per aconseguir el paper, Brando es va rebaixar a fer una audició, una prova de càmera en què es transformava en Vito Corleone i envellia 10 anys enfosquint-se els cabells amb betum i posant-se cotó fluix per sota les galtes. També va acceptar un sou ridícul de 50.000 dòlars; però la jugada li va sortir rodona: es va embutxacar un percentatge de taquilla i amb els beneficis es va fer milionari. Al Pacino no ho va tenir més fàcil: només havia fet dues pel·lícules i no semblava el protagonista més adequat per aconseguir l'èxit comercial. L'estudi va intentar convèncer Coppola de fitxar Ryan O'Neal, Warren Beatty o fins i tot Alain Delon, però el director s'hi va negar en rodó.

I el càsting no va ser l'últim combat de Coppola. El rodatge d'El Padrí va ser un camp de batalla continu on es palpava la tensió entre el director i Gordon Willis, el director de fotografia meticulós i lent que treia de polleguera Coppola. Quan els caps de l'estudi van rebre les primeres escenes es van esgarrifar. Aquelles imatges tan fosques, com es veurien en una autocine? Paramount va estar a punt d'acomiadar Coppola durant el rodatge i ell se sentia fracassat. Un dia, Scorsese el va anar a visitar al rodatge i Coppola es va posar a plorar com un nen.

El primer 'blockbuster'

I malgrat tot, després d'un muntatge agònic, El Padrí es va convertir en un èxit brutal, va superar Allò que el vent s'endugué com a pel·lícula més taquillera de la història, i va ser pionera a exhibir-se simultàniament en centenars de sales. La història ha assenyalat Spielberg i Lucas com a culpables de la deriva de Hollywood cap a la comercialització salvatge, però, de fet, el primer blockbuster va ser El Padrí . Tampoc li va anar malament als Oscars, on va guanyar, entre d'altres, els premis a la millor pel·lícula, guió i actor (Brando).

Com totes les grans obres, El Padrí ha estat objecte de moltes interpretacions. El mateix Coppola, potser per obviar les reticències inicials a perpetuar els clixés racials cap als italians, proposava una lectura en clau de metàfora sobre l'ascens del capitalisme als Estats Units. I des del primer diàleg ("Jo crec en Amèrica") planeja el fracàs del Somni Americà i la corrupció del sistema. Però si el film s'ha consagrat com un clàssic a prova de modes i del pas del temps és perquè la travessen temes universals i sempre vigents com la traïció, el poder, l'ambició i, sobretot, la família. Com a gran tragèdia de regust shakespearià, El Padrí transcendeix el gènere del cinema de gàngsters i esdevé, simplement, un dels relats més commovedors sobre la corrupció de la innocència.

PUBLICITAT

EDICIÓ PAPER 04/12/2016

Consultar aquesta edició en PDF
PUBLICITAT
PUBLICITAT