Paco Ibáñez: “A Síria estan passant vint mil Gernikes i ningú ha aixecat un dit”

BarcelonaPaco Ibáñez, de 82 anys, manté la poètica de la ferocitat i l’esperit crític. És aquest tarannà el que l’ha dut a posar música a un poema de Cernuda que interpretarà en el concert “contra la ignomínia” que oferirà dimecres al Palau de la Música (21 h), dins del Festival del Mil·lenni. Quan despenja el telèfon per atendre aquesta entrevista, fa broma amb el cognom de l’entrevistador i recita alguna frase de l’autor del Quixot.

De Cervantes mai ha cantat res, oi?

No. És que Cervantes poèticament no arriba lluny. La poesia és la poesia, i això no s’explica. O la captes o no la captes. Què és poesia? Per exemple, la cançó de Brassens Le parapluie, quan explica que va amb ella i l’aixopluga desitjant que la pluja duri quaranta dies i quaranta nits perquè així estaria sempre al seu costat. Però un dia se separen, i aleshores apareix la potència poètica de Brassens: “I jo la vaig veure allunyar-se cap a l’oblit”.

Parlant de poesia i música, ¿què li sembla que li hagin concedit el Nobel de literatura a Bob Dylan?

A mi que l’hi donin o no l’hi donin m’importa un rave, perquè aquests premis em semblen una enganyifa i no em fan cap gràcia. Bob Dylan tampoc em fa gràcia. Vaig estar en un concert que va fer a Madrid fa molts anys, i vaig marxar a la meitat. El primer Dylan tenia la qualitat de les cançons, però després es va desviar cap al rock i ja no em va interessar per a res.

¿Creu que Dylan va matar la cançó protesta ficant-li electricitat?

No ho sé, perquè l’electricitat també la pots polititzar. Però el Bob Dylan rocker que es va convertir no sé en què no m’interessa gens.

En el concert del dia 28 al Palau de la Música estrenarà una cançó basada en el poema Vientres sentados de Luis Cernuda, del 1934.

És una cançó que fa temps que la tinc feta, però estava esperant que la societat madurés, i que tingués la capacitat de comprendre-la i d’assimilar-la, i fins i tot d’entendre per què canto aquesta cançó. És tremenda, perquè és un atac ferotge a tots aquests gàngsters que ens estan governant. L’estrenaré ara perquè la societat ha arribat a un punt de baixesa tal que és ara o mai. Si esperem una mica més ni això tindrem.

Què és el que li agrada de Cernuda?

M’agrada l’alta poesia d’ Un español habla de su tierra, la capacitat de col·locar les coses després del que ha passat perquè prenguin una altra dimensió. Per exemple, quan diu: “ Un día, tú ya libre / de la mentira de ellos, / me buscarás. Entonces / ¿qué ha de decir un muerto? ” Aquests quatre versos són estremidors. O els d’ El prisionero : “ Atrás quedan los muros / atrás quedan las rejas, / respira la libertad ahora, / a solas con tu vida […] Más libertad sin nadie / ganaste, y te parece / victoria desolada, / figura de la muerte ”. Ho col·loca després de complir la condemna. Això és Cernuda, i Lorca i tots els grans poetes que tenen el do d’ajuntar tres paraules explosives.

Per què diu que esperava que la societat estigués madura per cantar aquesta cançó?

Si l’hagués cantat fa deu anys, la gent no li hauria fet cas. Per exemple, no haurien entès els versos: “ Celebro el pie juvenil, / vigoroso y juvenil / que derrumbará pronto / ese saco henchido de maldad que mancha el aire / donde hoy nos levantamos / contra todos vosotros ”. Crec que ara la gent entendrà i reaccionarà a aquesta lletra, perquè ha arribat a comprendre que estem en fallida, a la vora del precipici.

Com suggereix Cernuda en el poema, ¿vostè confia en la gent jove?

Si no confies en la gent jove, ja podem plegar. Esclar que hi confio, encara que estan també una mica derrotats i despistats. Massa futbol, massa merda, massa Barça i Reial Madrid, massa Messi i Cristiano. Aquest negoci fastigós en què s’ha convertit el futbol tapa els pensaments, els sentiments, les emocions. Ara la gent només s’alimenta de gols. Ja no s’alimenta de poesia. ¿En mans de qui estem? I el Florentino Pérez aquest... És una burla, és pixar-se a sobre de tots nosaltres.

Parla de la importància de la joventut, però la joventut com a categoria no és inequívoca. És a dir, tan jove és Pablo Iglesias com Albert Rivera, que no tenen res a veure entre ells.

Bé, a la Guerra Civil també tenies els joves fatxes i els republicans. I encara sort que no són tots iguals. Sobre Pablo Iglesias, pensa que Podem han sigut els únics que van tenir la dignitat de no agenollar-se davant la faraona de València. Però, d’altra banda, Pablo Iglesias mai critica els russos, els bolxevics. Mai ha criticat Fidel Castro, un home que va felicitar els soviètics quan van envair Txecoslovàquia el 1968. Ni van criticar Chávez quan va felicitar Baixar al-Assad pel seu aniversari. Això sí, el que tenen de bo els de Podem és la capacitat de diagnòstic. No obstant això, no tenen la capacitat d’organitzar una societat.

¿I qui està fent la millor diagnosi sobre el que passa a Catalunya?

Qui està demostrant aquesta capacitat és Pablo Iglesias. Carme Forcadell és massa directa, ho vol tot de seguida. En canvi, Puigdemont té un altre tarannà més intel·ligent que serà més eficaç perquè els catalans aconsegueixin el que es mereixen: que es reconegui la seva personalitat, el seu idioma, la seva realitat i la seva capacitat per dirigir un país. Però, en fi, encara som lluny d’aconseguir el que volen aconseguir els catalans. El que han de fer els catalans és tenir paciència, que ja en tenen, però alhora anar treballant cap a aquest objectiu que volen aconseguir.

El concert el presenta com un recital de “cançons contra la ignomínia”. Quina imatge descriu avui aquesta ignomínia?

L’abandonament de l’esperit crític. La gent omple els estadis per veure aquests milionaris de merda donant puntades de peu a una pilota. És el rostre de la indiferència, de la manca de solidaritat. Els catalans són un poble molt solidari, i tanmateix fins i tot els catalans a poc a poc van caient, com passa amb els francesos. Per a mi França és un dels països més solidaris del món, però també està caient en l’egoisme.

¿Un exemple d’ignomínia és el que està passant a Síria?

¿Has vist que el món s’indigni i s’aixequi en contra del que succeeix a Síria, del que han fet els russos a Alep? Ho han massacrat tot. El que està passant a Síria són vint mil Gernikes i ningú ha aixecat un dit. I jo tampoc, perquè he sigut un espectador; ningú ha convocat res perquè això s’aturi. El món havia de sortir al carrer com va sortir quan hi va haver la invasió de l’Iraq. S’ha perdut aquell impuls. I, bé, jo ara faré un concert, faré política cantant les millors cançons que puc cantar per alimentar d’esperit la gent.

Què és el que fa que segueixi cantant, la passió o la ràbia?

Sobretot la passió. La ràbia em fa escollir cançons com La poesía es un arma cargada de futuro, A galopar, Me queda la palabra. Però també m’agrada cantar Palabras para Julia, Me lo decía mi abuelito, me lo decía mi papá. Això m’agradaria que fes la joventut, que no fes ni puto cas a l’avi.