Publicitat
Publicitat

POLS D'ALA DE MILERS DE PAPALLONES

En un debat sobre la traducció vaig llegir un fragment de Balada de Jaume Cabré sobre la guerra a Bòsnia, i una companya, que havia traduït un conte de W.F. Hermans, va presentar l'escena d'una escola holandesa durant l'ocupació alemanya. De sobte em vaig adonar d'una diferència enorme: Cabré descriu detalladament el discurs d'una mare instants abans que el seu propi fill li dispari. El noi és greument deficient i per això l'exèrcit l'havia reclutat per fer les feines més brutals. Hermans, en canvi, no pot dir res sobre la nena que la mestra castiga a passar la nit al pati. El narrador s'hi acosta, vol captar els mots, però no els acaba de comprendre. A qui pot cridar una òrfena que no té mare?, es pregunta.

La diferència entre aquests dos autors és l'abisme que en la literatura europea separa els autors que han presenciat directament la guerra i els que no. Així tenim Bernhard, que va viure els bombardeigs aliats, i Sebald, que va descriure aquest tabú de la destrucció de les ciutats alemanyes. Tenim Primo Levi, però també Bernhard Schlink, que va disfressar els nazis d'analfabets amb el llibre, i després l'admirada pel·lícula, El lector . Tenim Per qui toquen les campanes i Barcelona cau . A part de totes les diferències que poguéssim trobar entre aquests autors hi ha tanmateix la necessitat de dividir-los en només dues categories: els testimonis i els no implicats.

Els autors nascuts cap al final dels quaranta a tot Europa han viscut envoltats de silencis, de vergonyes ben amagades i d'un dolor mal dissimulat, i necessiten la resposta. Valentí Puig amb la seva novel·la sobre els tres últims dies de guerra a Barcelona és un bon exemple de com un text que recrea el passat convuls tendeix a ser una indagació sobre les causes, un intent de trobar alguna explicació plausible.

Per endinsar-se al caos de records de la Barcelona del 1939, Puig fa servir la figura d'un agent doble que li permet sobrevolar els escenaris com si fos un àngel, protegit de tot mal. La distància es fa ben visible, el que capta l'ull del narrador són sobretot els objectes, hi ha paràgrafs sencers d'enumeració de troballes i rareses. Com si fóssim en un museu, davant d'una col·lecció de restes per recompondre la vida. No és estrany, doncs, que el mateix narrador s'adoni en un moment que està davant d'un "bodegó humà".

Reconstruir el batec d'"ales de milers de papallones" no vol dir només recuperar el detall més petit, sinó també entendre el funcionament de la gran roda. En una ciutat devastada es munten sessions espiritistes per poder sentir les veus dels desapareguts. I els jocs d'atzar reprodueixen simbòlicament els cops de destí: uns perden, altres guanyen, i així successivament, sense sentit, com una tria a cegues. La història és aquí mera possibilitat.

Un observador extern té tota la llibertat de fixar-se en aquest fet i no en un altre. Presenciem l'orgia en un escorxador que protagonitzen els membres de l'exèrcit republicà en retirada i una borratxera salvatge el dia abans de l'assalt entre els nacionals. La imprescindible reflexió sobre el terror roig perd amb aquests tics bona part de la seva credibilitat perquè la lectura del passat de Valentí Puig cedeix davant la fascinació amb un univers ensalvatgit.

L'observador es delata, és algú que es mira la partida de pòquer i no hi participa. Però aquesta visita al passat tanmateix no és gratuïta. L'ambient de revenges i d'abusos arbitraris afegeix una nota greu: hi ha crims que no tenen res a veure amb agents externs i que la societat catalana hauria d'assumir.