Perico Pastor: “Quan dibuixava a classe era quan estava atent”
L’artista, que prepara un llibre il·lustrat sobre l’Hospital Clínic, confessa que a l’escola acabaven per acceptar la seva dèria de dibuixar a tota hora i arreu
“Mai no pararia de dibuixar el mar”. Ho atribueix a l’horitzó com a línia de referència i espai de fascinació. Perico Pastor (Seu d’Urgell, 1953), pintor, dibuixant, il·lustrador, diu que és persona de mar. De fet, confessa que el primer que fa als matins, almenys tres cops a la setmana, és practicar rem al port de Barcelona. “Sempre a l’aigua; la màquina de rem no m’agrada. Necessito sentir el mar”. Recomana el rem: “És un dels esports més complets, fas un gran esforç però et permet una certa tranquil·litat i te’n dona”.
CONCENTRACIÓ
Perico Pastor assegura que dibuixa des que té memòria i que conserva els llibres de text i quaderns dels anys d’escola, tots plens de dibuixos, de la primera pàgina a l’última. “Des que vaig començar a les monges fins al Liceu Francès, als profes els costava fer-se a la idea que no dibuixava per distreure’m. Els costa molt, això. Es pensen que no els escoltes. A mi sempre em passava el mateix: a començament de curs em renyaven, em retiraven el quadern o el llibre, però al cap de poc temps abandonaven l’intent i acabaven per entendre que quan jo dibuixava a classe no només era quan no feia soroll, sinó que era precisament quan estava atent”. Ho dibuixava tot; sempre ho ha dibuixat tot. Quan va tocar anar a la universitat, va optar per arquitectura. “Ens van posar un examen en què ens demanaven dibuixar un edifici, planta, alçat, càlculs... Ja en tinc prou, em vaig dir, i ho vaig deixar. A més, si hi ha una cosa que no suporto dibuixar són edificis, ho trobo avorridíssim. Em vaig decidir per fer belles arts i, en certa mesura, també em va passar el mateix a l’examen d’ingrés. Ens van donar una setmana -una setmana!- per dibuixar una escultura, fent marques, quadrícules i tot això. Jo la vaig dibuixar a llapis en un no res. No vaig passar la prova. Jo ho puc dibuixar tot, però he de dibuixar a la meva manera”.
COM UN BARRI
No li agrada dibuixar edificis, però quan la seva dona, a finals de l’any passat, va estar ingressada un parell de mesos a l’Hospital Clínic, Perico Pastor va començar a dibuixar tot el que hi veia, sobretot com s’hi treballa, com s’hi tracta la gent. “No tinc cap dubte que la gran Transició s’ha fet en el terreny de la sanitat i en el de l’educació”. Abans de final d’any, publicarà un llibre sobre el Clínic de Barcelona tractat com un barri, com va fer al seu llibre sobre el Poblenou, el seu barri.
LA FOTO I LA CREMA
A l’hora de triar una foto que representi un moment especial, Perico Pastor no s’ho pensa i recupera una imatge amb els seus quatre fills, un vespre de Sant Joan del 2010, a la galeria Art & Design de Barcelona, només una estona abans de cremar els grans papers que no havien estat venuts prèviament. I assegura: “Va ser una nit màgica, ens ho vam passar molt bé. M’agradaven molt aquells papers. No em preocupava gaire cremar-los perquè l’endemà seguiria dibuixant. Pinto ràpid per necessitat, m’hi obliga el fet de treballar amb pinzell sobre paper banyat. És com una dansa. No deixa que t’equivoquis. Però si passa, no tinc cap problema a fer-ne una bola i tirar-la a la paperera”.
