Publicitat
Publicitat

Obrir la porta a altres mons

Mercè Anguera i Jordi Folck han guanyat els últims premis Joaquim Ruyra i Folch i Torres, respectivament. Salvador Macip acaba de publicar 'Hipnofòbia', recompensada amb el premi Carlemany per un jurat format per joves d'entre 14 i 16 anys. Tots tres llibres volen eixamplar les fronteres de la novel·la infantil i juvenil

Temps era temps, Josep Maria Folch i Torres va començar a publicar al setmanari infantil En Patufet les peripècies d'en Massagran. Folch i Torres no trigaria a convertir-se en un dels grans exponents de la literatura infantil catalana del primer terç del segle XX: en els seus millors moments, el setmanari tindria una tirada de 65.000 exemplars i superaria els 300.000 lectors.

El llegat literari de l'autor de Les extraordinàries aventures d'en Massagran (1910) seria un dels models per a tots aquells escriptors que a finals de la dècada dels 60 tornarien a enfocar les seves creacions cap als lectors més joves. Joaquim Carbó, Sebastià Sorribas, Emili Teixidor, Josep Vallverdú i Anna Murià van ser alguns dels pioners en la renovació del panorama literari infantil, que amb els anys no ha deixat d'afegir noms, col·leccions i editorials. Un segle després dels primers passos de Folch i Torres, les fronteres genèriques s'han eixamplat i la diversitat del sector és saludable. "Quan escric, el que vull és passar-m'ho bé, i no ho faig pensant en una franja d'edat concreta -reconeix Jordi Folck, guanyador del premi Folch i Torres 2011 amb Llibre d'encanteris de la vella Taràndula (La Galera, 2012)-. El problema del món adult és que ha perdut la imaginació i li costa acostar-se a textos que obrin portes". A la seva última novel·la, Folck planteja una història en què els conjurs i els maleficis d'un llibre de màgia tenen efectes directes en els habitants del petit poble on viu el nen protagonista, en Pere. "Émile Zola deia que la literatura era un mirall al llarg del camí. Per a mi la literatura no és reflectir el que veus a través del mirall sinó atrevir-te a travessar-lo i descobrir què hi ha a l'altra banda -explica Folck-. Molt sovint el que t'hi acabes trobant és la teva mirada de quan eres petit, una mirada més innocent, tendra i fascinada".

La imatge que té Folck de quan era petit és d'haver estat el més tímid de la classe: "Mai no aixecava la mà, tot ho callava. Més endavant, quan em preguntaven què volia ser de gran sempre deia una cosa diferent, i al final ha estat una mica així: he fet d'actor, de fotògraf, d'escriptor, de periodista, de publicista... La creativitat són vasos comunicants. La literatura ha de servir per treure't del barret alguna cosa que no existia. És un acte de prestidigitació!"

Mercè Anguera, que va guanyar el Folch i Torres l'any 2004 amb La història d'en Robert , enguany presenta un altre llibre victoriós, La princesa invisible (Bridge, 2012), que la Nit de Santa Llúcia va rebre un altre guardó il·lustre, el Joaquim Ruyra, que en anteriors edicions ha recompensat obres de Jaume Cabré, Maria Barbal, Robert Saladrigas i Vicenç Villatoro. "Per a mi, escriure és com mirar per la finestra. Observo el que hi queda a fora i llavors faig un esforç de concreció -diu Anguera-. Sense ser-ne conscient acabo creant una realitat paral·lela, el que voldria tenir al voltant. La princesa invisible no atraca la realitat però tampoc no en fuig del tot".

La novel·la s'acosta a tres dones de generacions diferents: l'àvia, la mare i la filla comparteixen problemes i il·lusions. La jove Mei ajuda la mare a la perruqueria -que porta per nom La Princesa Invisible- i al mateix temps que descobreix històries sorprenents comença a viure les seves experiències amoroses, que no són tan positives com s'havia imaginat. "La perruqueria és un espai molt important. Les dones hi van per deixar d'estar soles, per transformar la seva imatge o per reafirmar-la, i mentre això passa s'hi expliquen coses espectaculars i molt íntimes -diu Anguera-. És un lloc que s'ha passat molt per alt, en literatura, potser perquè és molt quotidià. Aquesta quotidianitat me'l fa molt important". Que Anguera hagi triat tres dones de protagonistes no és un fet casual: "El punt femení és significatiu, al llibre. Vaig trigar molt a veure que ser una dona et condiciona i alhora et dóna una visió diferent del món". Anguera creu que a l'hora d'escriure li costa "superar fronteres": "Quan escrius per a adults et despulles més -admet-. A mesura que et fas gran vas amuntegant experiències, i encara que escriguis per a un públic majoritàriament jove no ho fas pensant en una separació molt rígida entre adolescents i adults. Que un món i l'altre estiguin literàriament incomunicats desencoratja una mica".

Perdre la son

Un cas encara més clar de voluntat transgeneracional és el de Salvador Macip, que mai no s'ha posat a escriure cap novel·la "pensant en un lector exclusivament juvenil" i que, així i tot, va aconseguir el premi Joaquim Ruyra 2010 amb Ullals , escrit conjuntament amb Sebastià Roig. Ara presenta Hipnofòbia (Proa, 2012), que ha guanyat el primer Premi Carlemany al foment de la lectura. Convocat pel Govern d'Andorra, el jurat l'integraven adolescents d'entre catorze i setze anys, i es van decidir per un thriller amb elements fantàstics ambientat als Estats Units i que té com a tema de fons la manipulació. "El gènere crossover inclou aquelles novel·les per a adults que poden agradar a joves. Per a mi és així, no pas al revés. Quan era adolescent llegia els contes d'Edgar Allan Poe i Manuel de Pedrolo, Robert Louis Stevenson i Alexandre Dumas. Als seus llibres hi poden haver assassinats i adulteris, però escrits d'una manera que atreu adults i joves". Aquesta ha estat l'aspiració de Macip a Hipnofòbia , un llibre que no renuncia a l'exigència formal i que presenta una història amb fonaments científics: "Fa uns anys vaig llegir en una revista científica que les hores de son, en comptes de permetre'ns recuperar-nos, estaborneixen el cervell -explica-. Els investigadors van privar els ratolins de son. Com menys hores dormien, més intel·ligents es tornaven".

Aquesta premissa li va permetre construir una narració al voltant d'un col·lectiu que decideix deixar de dormir per enfortir les capacitats mentals. "El control i la manipulació són la base de tres de les meves novel·les: El rei del món (2007), El joc de Déu (2010) i aquesta última. Cada vegada el meu estil és més sintètic i el ritme és més ràpid. En aquesta novel·la, els lectors hi trobaran elements que els poden remetre al cinema, als còmics de superherois i a les sèries". Macip reconeix que, igual que alguns dels personatges d' Hipnofòbia , cada vegada dorm menys: "Sóc de tendència hiperactiva. Quan vivia a Nova York dormia set hores. Ara que visc a Leicester en dormo sis, i de vegades cinc". Macip esgarrapa totes les hores que pot per escriure i, sempre que calgui, perd la son. En el millor dels casos, als lectors els passarà el mateix, llegint-lo.