Publicitat
Publicitat

MÚSICA

La banda valenciana presenta dijous a l'Apolo el seu setè àlbum, 'Coratge'

Obrint Pas, quilòmetre zero

Quatre anys després de Benviguts al paradís , els Obrint Pas sintetitzen tot el seu univers en un llibre CD d'alta volada, Coratge , que compta amb impagables col·laboracions.

"No sé si aquest disc és l'enciclopèdia Obrint Pas, però sí que és el treball que parla més de nosaltres, que explica millor la nostra història, el que hem sigut i el que som". Xavi Sarrià, la veu de la banda valenciana, està molt engrescat amb el nou àlbum. Primer, perquè ha pogut gravar-lo amb un referent, Kaki Arkarazo (Negu Gorriak), i perquè compta amb col·laboracions il·lustres, des de Miquel Gil, Pep Gimeno Botifarra i Feliu Ventura fins a la ploma de Marc Granell, Isabel-Clara Simó i el seu admirat Eduardo Galeano, que gairebé obre l'acurada edició de Coratge amb una dedicatòria força especial, marca de la casa: "La por és una presó molt avorrida".

I és que ells van començar en un institut del barri de Benimaclet de València, fa prop de 20 anys, i encara ara fan gaudir molta gent amb el seu rock d'arrel, de dolçaina i de guitarra elèctrica. Ells van ser el revulsiu de la música en valencià de fa una dècada, i són la banda del país que més predicació té a fora. No és cap broma: tenen previst anar de caps de cartell a un festival de Praga, tocar al japonès Fuji Rock i tornar a Madrid i al País Basc, i s'estan rumiant fer el salt a l'Argentina i Xile després de tenir un cert èxit al Carib. Sarrià ens comenta que hi ha un grup de Bogotà, per exemple, que ha fet una versió de Viure i recorda com, en la seva primera estada al Japó, van esgotar les dolçaines de plàstic que venien en un concert. A Barcelona, toquen aquest dijous, 28 d'abril, a l'Apolo. I a Alemanya hi tornaran aviat, després de l'excel·lent rebuda que hi han tingut des que hi van posar els peus, fa sis anys.

"Hem fet el que volíem fer, que era portar la nostra proposta a molts països i trencar fronteres, desmentir el tòpic segons el qual la música en català és només per a catalanoparlants", indica Xavi Sarrià. I això tot i formar part d'un "país clandestí", com diuen al tema Seguirem -dedicat a la malaguanyada i estimada Mavi Dolç.

La València oculta

ACoratge , els Obrint Pas han volgut, a més, oferir una mirada a "la València oculta però viva", la que no surt als titulars que parlen de corrupció, atacs a la llengua i urbanisme desaforat, "als col·lectius i la gent anònima que treballa molt", com els anomena Sarrià. Ells, de fet, tenen un bon grapat de seguidors a casa seva i poden vantar-se de ser profetes en terra pròpia, tot i no haver tocat mai al FIB de Benicàssim. Fa dues setmanes, per exemple, van aplegar 8.000 persones a València.

Miquel Girones, dolçaina, diu que se sent orgullós d'haver arribat no només al públic militant, sinó també a molts altres que han "arreplegat per les vores". La banda creu molt en el treball de base. D'aquí que se'ls pugui veure sovint tocant en instituts, la seva perenne reserva de fans. "Et criden perquè pots aportar alguna cosa a la gent jove", constata Sarrià.

El viatge, el fet d'estar contínuament a la carretera i tocar davant de gent que no entén el missatge al 100%, molt lluny dels seus paisatges, els ha obert moltes vies, com valorar més la introducció d'instruments provinents de la música tradicional i donar més importància a les posades en escena. La col·laboració en aquest disc del Botifarra o de Gil així ho demostra. "Modestament, seguim la línia d'Al Tall, que vam escoltar molt quan érem uns xiquets", assegura Sarrià. I no és cap boutade .

Per enregistrar Coratge , a més, han volgut despullar una mica el seu discurs musical que en discos com Benvigut al paradís els portava a saturar de pistes moltes cançons, amb matisos gairebé imperceptibles per a l'oïda humana. D'aquí surten temes tan senzills i impactants com Al país de l'olivera . I per això van demanar la col·laboració d'Arkarazo, que els ha produït el disc i els ha ofert una necessària visió des de fora. Això els ha fet contenir-se i, fins i tot, els ha obligat a llençar a la paperera alguna cançó, cosa que no els havia passat mai fins ara. "Som de tendència barroca", ironitza Girones.