OLÍMPIA VELASCO: “L’art ha de ser per a tots, però manca formació per entendre’l ”
Artista ‘radicant’ i sempre de camí a alguna banda Friluftsliv i Mann Doble exposició, a les galeries Maior de Pollença i Palma. ‘Friluftsliv’ és un terme noruec que fa referència al vincle entre naturalesa i ésser humà. Però l’artista ja transita un nou camí... per mostrar les similituds entre la serra de Madrid i allò que descriu Thomas Mann a ‘La muntanya màgica’
Madrid, Lesbos -on canvià la seva vida-, Madrid novament i Mallorca, on troba la Mediterrània, “un mínim de cultura” i connexions aèries que la comuniquen amb el món. A l’inici de la seva trajectòria, el disseny gràfic li va donar el sustent i el temps per poder crear. El dibuix, el seu camí -“allò que més em motiva”-, i l’esquitxa amb la fotografia, el vídeo... o qualsevol disciplina que pugui necessitar en cada moment (“faig feina per projectes”). Proclama i practica l’art democràtic, fent partícip el públic del procés -a través de crowfoundings - i del resultat (m’agrada que la gent tingui una obra meva a casa en lloc d’un quadre d’Ikea”).
L’art democràtic implica també treure’l al carrer, talment com feis quan interveniu en murals o a les portasses de cases...
És important implicar la gent en el finançament dels projectes i també conscienciar de la importància d’acostar-se al món de l’art, que per altra banda no ha de quedar a les galeries i els museus. L’art hauria de ser per a tothom, però manca formació per poder entendre’l. Si ningú em parla de la naturalesa, no podré respectar-la i valorar-la, i això mateix passa amb l’art a Espanya. Per això és important l’educació i també fomentar la participació. En aquest sentit, varen fer un projecte a la zona del mercat del Tennis (Palma) que va treure l’art del centre i en el qual es varen implicar l’Ajuntament i els veïns... fins i tot el vàrem incloure a la Nit de l’Art. Dit això, també vull recordar que la democratització de l’art no significa que la feina dels artistes no hagi de ser respectada i remunerada.
Com es conjuga la idea de la democratització de l’art amb l’elitisme que també envolta segons quines disciplines artístiques? Pot conviure l’art per a tothom i l’art que serveix per decorar els menjadors dels rics?
Quan parlam de l’art que decora els menjadors, en realitat parlam d’un nivell mitjà. Fins aquí em sembla molt bé. Però després hi ha un estadi superior que és el de l’especulació. Hi ha gent que especula amb l’art i no em sembla bé... o més aviat no m’interessa.
Imaginau que ara ve un mecenes i us diu que vol convertir-vos en la nova Demian Hirst. Posa a la vostra disposició un pressupost sense límit i, de passada, especula amb la vostra obra. Què li diríeu?
Jo som artista i li diria que sí, però faria la meva feina de manera honesta, sempre basant-me en els meus principis.
La naturalesa sempre és present en allò que feis... En aquesta exposició d’ara ( Friluftsliv ) i en el projecte V egetando, per exemple ; un exercici impressionista, per allò que té de contemplació i per com mostra la incidència de la natura en allò que observam...
Sí. Supòs que té a veure, en part, amb la necessitat de fugir de la gran ciutat, de Madrid, però també amb el desig d’entendre la vida a partir de la naturalesa.
Una naturalesa que ens recorda la vulnerabilitat de l’ésser humà.
I tant, perquè es mostra amable i meravellosa, però també pot manifestar-se amb tota la brutalitat. A Vegetando, per exemple, va ser molt interessant veure com la vegetació es menjava una gran casa a Luarca (Astúries). Vaig poder entrar-hi i va suposar tota una experiència.
També hi reflectiu el temps, i el moviment...
El moviment és fonamental... supòs que perquè jo mateixa necessit moure’m de manera permanent. Som una radicant (en el sentit de poder arrelar a qualsevol banda). L’important és el procés creatiu i, quan aquest s’ha culminat, perd l’interès i pas a una altra cosa. No tenc cap mena d’afecte a les meves obres...
Aquest moviment permanent us va dur a l’illa grega de Lesbos, fa anys, i ara heu tornat a aquell projecte (una performança de títol Lavatorio sin esponja ), però ho heu fet amb altres ulls; amb el color i la textura que atorga el drama dels refugiats...
Ha suposat tornar al passat. Encara no he mostrat el resultat d’aquesta relectura. Jo vaig anar a Grècia amb una beca de doctorat i vaig gaudir d’aquella experiència [es cobria el cos amb un vestit fet d’esponges naturals i visitava platges solitàries de diferents illes... era una metàfora que contraposava el món interior i l’exterior]. M’impacta el viatge que fa la gent que no vol fer aquest trànsit.
