Cultura 09/06/2011

"No es pot repetir enlloc"

Octavi Martí
3 min
"No es pot repetir Enlloc"

PeriodistaParís. Juny del 2005. Un dijous. Sona el telèfon. És Jorge Semprún que em fa una proposta sorprenent i temptadora: ¿dissabte vinent vull anar a dinar amb ell i Carlos Fuentes a Matignon, la residència del primer ministre Dominique de Villepin? Esclar que sí, li responc. I quedem per dissabte.

No feia gaire temps que Semprún havia perdut la seva esposa, i la cita a Matignon, amb Villepin però també amb altres escriptors, editors i artistes francesos, fa que el total de comensals previstos sigui de tretze. Una xifra perillosa, que els supersticiosos temen. Jo seré el catorzè convidat i així trencaré hipotètics maleficis. L'atzar juga al meu favor.

Tenir l'oportunitat de tractar Villepin, llavors, quan encara no havia perdut l'aura que l'acompanyava des del seu discurs a l'ONU i quan la seva estrella política seguia brillant, era un regal per a qualsevol corresponsal. La seva rivalitat amb Nicolas Sarkozy era pública i tots dos semblaven disposats a barallar-se per ser escollits candidats a la presidència de la República.

El dinar, al jardí de Matignon, va ser excel·lent i Villepin i Semprún, grans conversadors, van portar la veu cantant saltant amb gran brillantor d'un tema a l'altre. Entre els dos homes hi havia una afinitat de base literària -Villepin és un escriptor i lector apassionat, gran coneixedor de la poesia i les lletres espanyoles- i una certa admiració compartida pels gests de panache , de dignitat combativa aplicats a la política.

Arribada l'hora del cafè, Villepin es va transformar. N'hi va haver prou fent sortir el nom de Sarkozy a la conversa. "Ah, el nan!", va dir la ben plantada figura de Villepin. "Ni jo ni el president Chirac deixarem que el nan sigui president de la República". El menyspreu no li impedia reconèixer el talent, intel·ligència i ambició del rival, però no era suficient. "És un malalt. És un home que no es controla, que explota. És un perill per a França. No el deixarem guanyar".

La virulència de l'atac, el fet que es produís davant d'un periodista que Villepin no coneixia i la insistència -tant d'ell com de la seva dona- d'utilitzar la fórmula "el nan" per referir-se al llavors ministre de l'Interior, em va deixar astorat. En aquell moment, l'home que no es controlava, explosiu i que semblava perillós era l'elegant i cultivat Villepin, però el temps ha provat que també Sarkozy realment té moltes dificultats per frenar els nervis. "Fot el camp, desgraciat !", és la frase cèlebre amb què Sarkozy es va adreçar a un treballador que el criticava.

Aquell mes de juny encara no se sabia res de l'afer Clearstream, aquesta trama de blanqueig de diners en la qual algú va voler implicar Sarkozy. ¿Villepin ja disposava dels documents comprometedors? ¿Els creia certs? ¿Pensava que amb allò podria evitar que Sarkozy s'apoderés de la UMP, el partit de Chirac? No hi ha resposta clara per a aquestes preguntes. Amb Semprún, ja fora de Matignon, vaig comentar el que m'havia semblat una imprudència per part del primer ministre. Ell hi va estar d'acord però hi va treure importància: "Tot el que s'ha dit és off the record , no es pot repetir enlloc".

Al llarg de vint anys de residència parisenca he entrevistat Jorge Semprún moltes vegades. I li trucava a vegades per demanar-li declaracions o consell. L'havia conegut, però, molt abans, a Perpinyà, durant una trobada organitzada per Marcel Oms i dedicada al cinema i la Guerra Civil.

Ell em va criticar perquè li havia atribuït erròniament un guió de Franco Solinas i ens vam discutir perquè jo, llavors, estava ferotgement en contra del dit "cinema polític", al qual no li perdonava que fes servir les estructures clàssiques del thriller , com a Z o La confessió . Més tard, llegint El llarg viatge , La escritura o la vida o Aquel domingo , vaig comprendre que es podia ser una gran personalitat, un escriptor formidable i un guionista només interessant.

stats