06/03/2013

No ploreu i feu el Magic Circus a casa

2 min

Una revolució teatral "I ara aneu i feu el vostre propi Magic Circus a casa". Amb aquestes paraules acomiadava Jérôme Savary els seus espectacles quan el vaig conèixer el primer cop que va venir a Barcelona, amb Les grands sentiments . I, certament, sorties feliç i amb ganes de deixar volar la imaginació sense límits de cap mena. El Magic va ser un sensacional descobriment per a tothom i que després tindria continuïtat -probablement no tanta com s'hauria volgut- al llarg dels anys.

Savary tenia un perfil renaixentista i creia en un teatre popular arrelat en la festa però amb una mirada no sempre complaent. Le Grand Magic Circus et Ses Animaux Tristes va significar, per al teatre europeu, una ventada d'aire net i fresc, connectat amb el cabaret i amb un imaginari surrealista que t'arribava fins al moll de l'os. El Magic Circus va crear una manera de fer teatre festiva, tendra i prenyada de provocació a la vegada, en la qual es barrejava el jazz i el rock'n'roll amb Mozart i Molière, que feia un estriptis.

' Bon vivant' Savary gaudia del teatre com de la vida. Era un bon vivant . Bon menjar, bon beure i… dones. Li encantaven. I, com sempre deia, li costaven molt diners. Per mi, tenia alguna cosa de Falstaff perquè era vital, astut, directe i entremaliat. I aquesta llibertat vital la traspassava als espectacles. "Sempre he dit que el teatre és com el peix. Es consumeix fresc, del dia. El teatre és biodegradable, alors , no fem teatre per passar a la posteritat". Un animal teatral que en el llibre de memòries La vida privada d'un mag corrent (1985) es definia com "teatralment perillós".

Una reunió a Ginebra Savary es va allunyar del Magic Circus, tot i que les arrels estaven ben guardades a la seva finca del Migdia, on gaudia del sol entre raïms. Però el 1995 la troupe d'agitadors que van conviure durant anys de carretera i manta es van tornar a reunir a Ginebra. Els animals tristos ja eren, ho deia ell amb tota la ironia, old stars . I quan un del seus companys, el Carlitos, li preguntava si allò encara agradaria ell responia: "Qui va pecar, pecarà, qui va estimar, estimarà". Nina Stromboli , com es deia l'espectacle, no es va veure a Barcelona.

Àpat i comiat Un àpat amb Savary era tan lúdic com els seus espectacles. Li agradava parlar i riure. L'últim cop que el vaig veure va ser arran de la festa Barcelona aixeca el teló al Tívoli (2005). La seva vida ja era teatre. Amb la seva filla, la seva trompeta, cinc músics i una força escènica desbordant, barrejava records, reflexions i bromes. La vie de l'artiste . D'ell, me'n queden dues imatges. Una cigar havà a la mà, una copa de vi. I escoltant-lo a la llotja del Liceu amb la seva trompeta després de l'estrena d' Història d'un soldat . Salut, Savary… i que vagin amb compte les dimonietes.

stats