24/03/2012

"No facis la guerra: engreixa"

3 min
L'escriptora belga Amélie Nothomb explica que va "quedar embarassada" de la novel·la Una forma de vida el 2009 durant una visita promocional a Barcelona.

BARCELONA.Els fans d'Amélie Nothomb, una espècie en vies d'expansió, ja tenen una nova dosi literària per consumir d'una tirada. El llibre es diu Una forma de vida (Empúries/Anagrama) i ens el venen com un dels títols autobiogràfics de l'autora belga, per bé que ella mateixa s'afanya a aclarir que la relació epistolar que s'hi narra és fictícia. Tant se val. Com va dir ahir l'editor Jordi Herralde citant William Burroughs, "tota ficció és autobiogràfica i tota autobiografia és ficció".

La novel·lista Amélie Nothomb rep una carta d'un tal Melvin Mapple, que diu que és un "soldat de segona categoria de l'exèrcit americà" destinat a l'Iraq. "Sóc a Bagdad des del principi d'aquest coi de guerra, fa més de sis anys. Li escric perquè pateixo com un gos. Necessito una mica de comprensió i vostè m'entendrà, n'estic segur". A partir d'aquí s'estableix una correspondència entre l'escriptora i el soldat, que sosté que ha llegit tots els seus llibres. Per protestar contra la guerra, lluny de fer una vaga de fam, en Melvin opta per engreixar-se com un porc, fins a rebentar.

"Mai he mantingut correspondència amb un soldat bulímic nord-americà, però rebo moltes, moltíssimes cartes de lectors i sóc prou boja per respondre-les", explica Nothomb, a sota d'un barret gegant dels seus, a l'Institut Francès de Barcelona. "La meva intenció era que els lectors entenguessin que no m'havien d'escriure tant, però arran d'aquest llibre m'escriuen quatre cops més. Potser serà un èxit literari, però és un fracàs personal".

Nothomb, que va patir anorèxia d'adolescent, escriu cada dia en dejú, des de les quatre de la matinada i fins que calgui. "Per escriure he d'estar buida, famolenca. Quan menjo perdo la plenitud. Per a mi seria ideal no menjar res fins a les sis de la tarda i trencar el dejú amb xampany". La dependència del menjar, present a tota la seva obra, li serveix també com a argument pacifista: "Existeix una epidèmia d'obesitat a l'exercit americà. Tots els soldats tornen més grassos de la guerra. Vet aquí un bon eslògan: no facis la guerra, engreixa".

El suposat soldat ianqui posa nom de dona a la seva obesitat, amb la qual estableix una mena d'idil·li. "De nit, quan el pes m'oprimeix, penso que no sóc jo, que és una bella jove estirada sobre el meu cos. Quan em submergeixo a fons en aquesta ficció, sento la seva dolça veu femenina que em murmura coses inefables a l'orella. Aleshores, els meus braços enormes estrenyen aquella carn i la convicció que sento és tan intensa que en lloc de sentir el greix toco la suavitat d'una enamorada". N'hi ha prou amb aquest tastet per confirmar que, un cop més, el cos esdevé el protagonista absolut d'una novel·la de Nothomb. "Rebo moltes cartes d'obesos, i la majoria no volen aprimar-se, perquè el menjar és una droga. Un obès pot arribar a estimar el seu greix".

No està segura d'existir

L'escriptora, que va engendrar Una forma de vida el 2009 a Barcelona, diu que no està segura d'existir realment, per més que es pessigui de tant en tant per comprovar-ho. "Rebre una carta és la constatació que existeixo, perquè hi ha algú que m'escriu. Escriure és una forma de vida. Escrivint és com més viva em sento". Els lectors que li envien cartes sovint la prenen per consellera. "Amb els anys m'he tornat prudent i ja no els dic si s'han de divorciar o si han de deixar la feina o què han d'estudiar, que ho decideixin ells". El creixement exponencial de missives també l'ha tornat selectiva: "Abans les responia totes, ara només responc les cartes belles i intel·ligents". Parla de cartes de paper, ep: Nothomb no gasta ordinador ni correu electrònic. De tant escriure's amb els qui la llegeixen, ha après que "tots plegats necessitem els altres de manera infinita".

Si ella hagués d'enviar cartes a un escriptor que admira, cosa que no ha fet mai, té clar qui en seria el destinatari: "Haruki Murakami, perquè és un gran escriptor però és també un ésser humà que aprecio molt. Potser hi entren en joc raons narcisistes, perquè tant ell com jo vam néixer a Kobe". I tots dos guanyen lectors a la velocitat de la llum.

stats