Publicitat
Publicitat

MERCÈ 2011

El públic adolescent envaeix el recinte un cop escampada la pluja

Nit de pop català al Fòrum

Dedicats exclusivament al pop en català, els cartells del festival BAM i el de La Mercè es confonien en la segona nit de concerts al Parc del Fòrum. Hi havia els grups més nous -Inspira i El Petit de Cal Eril-, els no tan nous -Antònia Font i Mazoni- i els que feien 25 anys, Els Pets, set anys més veterans que el mateix BAM.

Malgrat l'amenaça de pluja, els de Constantí van oficiar de veritables caps de cartell davant d'una esplanada plena a vessar d'adolescents. Molts d'ells no havien nascut en el moment en què es van fer algunes de les cançons, que corejaven com si les haguessin cantat sempre. Per força havien de ser els fills dels primers fans d'Els Pets, que potser eren a casa gaudint de la victòria del Barça.

Experiència i bons temes

Era una celebració que sonava també a reivindicació. Lluís Gavaldà va ironitzar sobre el fet que ells ja cantaven en català molt abans de la moguda d'ara i que, esclar, avui tenen més competència. Hi ha la temptació de traçar una línia entre el rock català i el fenomen actual, però és dubtós que els grups més joves acceptin aquesta genealogia. Les seves influències són múltiples i variades, i l'estètica de la seva música en molts aspectes és lluny d'aquell boom, malgrat en puguin acceptar l'impacte en el racó més sentimental de les seves ànimes.

El que no es pot negar és que els de Constantí tenen grans cançons. N'hi ha d'eternes, com S'ha acabat i Agost ; hi ha dards que ho van ser el primer dia i ara ho continuen sent, com Tarragona m'esborrona i Bon dia , i peces actuals, com Tres i Draps de cuina , que demostren que continuen sent uns compositors inspirats malgrat una execució que no admet gaires matisos.

El Petit de Cal Eril construeixen les seves cançons més subtilment, les fan néixer al palmell de la mà i les enlairen fins atrapar el públic sense necessitat d'atordir-lo, mentre que Inspira embolcallen la poesia de Jordi Lanuza amb una instrumentació densa i evocadora; per cert, amb la inestimable ajuda de Pau Vallvé sobre l'escenari. Els dos grups van haver de tocar davant d'un públic reduït i amb paraigües; per desgràcia, les cançons de Vol i dol , dels de la Segarra, van invocar la pluja i, per sort, les d' Escapistes , dels barcelonions, van fer-la marxar cap al final de l'actuació.

Mazoni, ja amb el cel clar i una multitud acostant-s'hi, van fer gala de la seva experiència en directe i es van mostrar molt més confiats que al seu pas pel Palau de la Música. Sòlids i contundents però atents al detall, els de la Bisbal van descarregar el repertori sobre un públic que ja ha fet seves algunes cançons. No tinc temps , La granja de la Paula , Eufòria i Apocalipsi now formen part de l'imaginari col·lectiu, tant com les Lamparetes d'Antònia Font, que malgrat ser el seu últim disc ja s'ha clavat en la memòria dels seguidors, nous i vells, com si es tractés d'una col·lecció de clàssics. Els de Joan Miquel Oliver també han anat acumulant expe riència i seguretat sobre l'escenari, que era el que sempre se'ls havia demanat. Ara ja són gairebé perfectes. Llàstima que el nombrosíssim públic adolescent que inundava l'esplanada fes més cas de les seves hormones desbocades que de la música dels mallorquins, polièdrica i plena de màgia.