Publicitat
Publicitat

La noia de Newark que volia ser la millor cantant de la història

Filla de la cantant de gòspel Cissy Houston, cosina de Dionne Warwick i fillola d'Aretha Franklin, Whitney Houston era l'hereva natural del soul de la jove Amèrica dels anys 60. Clive Davis, el totpoderós productor d'Artista Records, ho va intuir tan aviat com la va sentir cantar en un club de Nova York l'any 1983. Whitney Houston tenia la veu i el somriure. Era imbatible. Si més no, ho va ser fins a l'any 1992.

Durant els anys 80, quan Janet Jackson volia fer el millor disc de música negra, Houston ja volia ser la millor cantant de la història. Jackson projectava una imatge de bad girl sexual que no ha abandonat, com va demostrar el pit a l'aire de la Super Bowl del 2004. Houston, en canvi, era una bona noia de Newark, educada a l'església i sempre disposada a somriure. Aquesta va ser una de les claus del seu èxit. L'Amèrica de Ronald Reagan premiava els triomfadors virtuosos, i bona part de la classe mitjana afroamericana hi estava d'acord. A més a més, Houston no tenia cap motiu per alinear-se amb la bel·ligerància del gueto, perquè era una realitat que ni vivia ni coneixia. Ella cantava a l'amor amb la intensitat de les grans veus del soul, enfilant-se per les escales com ho faria una soprano superdotada.

El 1991, quan va cantar l'himne dels Estats Units a la Super Bowl celebrada a Tampa (Florida), ja no hi havia ningú que pogués discutir que era la veu d'aquella Amèrica, perquè no tenia rival com a vocalista i perquè la seva imatge es mantenia pura. Un any després va fer seva la cançó I will always love you , de Dolly Parton. "T'estimaré sempre", cantava, i 48 milions de senzills venuts feien pensar que Amèrica també l'estimaria sempre. Però Whitney Houston va comprovar que hi ha amors que no perdonen les sortides del guió, i va tirar pel dret. Va esdevenir la veu de la droga i la decadència. La van matar abans d'hora.