Neujahrskonzert
El concert de Cap d’Any es podria resumir dient que la gent hi interactuà amb les mamballetes de rigor quan el director va fer sonar la Marxa Radeztky com a comiat de la vetlada, poc després d’escoltar i, fins i tot, sentir el no menys clàssic Al bell Danubi blau. El teatre Principal era pràcticament ple, amb molta gent de fora que ja és nostra i disposada a seguir una tradició que no és nostra però que ja ho és. Són coses que passen, però, si ja s’havia institucionalitzat mirar o com a mínim tenir engegat el televisor amb la Sala Daurada del Musikverein vienès com a escenari i els millors directors del món dirigint una de les millors orquestres del planeta, tampoc no està malament poder escoltar en directe i amb la nostra simfònica un variat de peces en què predomina el sabor vienès, amb els Strauss al capdavant i algunes peces més de textura semblant que tria el director. El director per a l’ocasió va ser Joji Hattori, qui, per la seva banda, es va reivindicar com a músic vienès perquè, tot i que, com va explicar amb el micròfon a la mà, va néixer al Japó, als vuit anys va anar a viure a la capital austríaca. Acompanyat per la soprano bàvara Felicitas Fuchs, Hattori va fer parts i quarts pel que fa a la família habitual, donant preponderància a Johan Strauss fill. D’ell interpretaren l’obertura d’ El baró gitano, La vida d’artista, naturalment la Polca francesa “del cucut”, La polca dels camperols i Roses del sud, per acabar amb la ja esmentada Al bell Danubi blau, que tancava d’alguna manera la vetlada cinematogràfica. Dic “cinematogràfica” perquè, si aquesta darrera ens transporta visualment a 2001, Una odissea de l’espai, Hattori i la Simfònica interpretaren el Vals núm. 2, de Dmitri Xostakóvitx, que ens recorda un altre Kubrick, el d’ Eyes Wide Shut, o el I could have danced all night, de My Fair Lady, que cantà Felicitas Fuchs, com també ho va fer amb Wien, du Stadt meiner Träume, de Rudolf Sieczynski, que també va ser pel·lícula, de consum intern, dirigida per l’austríac Willi Forst.
Dins el programa també trobàrem Emmeric Kálmán, de qui oferiren el Heia a les muntanyes, com a segona peça del concert i en la qual la soprano va mostrar de manera manifesta les seves virtuts i les seves mancances. Brillant als aguts, amb tot el que significa brillant, mentre que a la zona mitjana i baixa la veu se li enfosquia exageradament, fins al punt de no sentir-la en absolut, amb la qual cosa els recitatius brillaven per la seva absència. El mateix va succeir amb Les filles de Cadix, de Léo Delibes, farcida d’aguts poderosos que no representaven cap problema per a la soprano, mentre que en els contrastos el decalatge feia acte de presència. Una veu menys descompensada hauria millorat tot el conjunt. Un conjunt entretingut, més enginyós el director amb el micròfon que amb la batuta, a la qual li mancava una mica d’atreviment, com per exemple un joc més divertit amb els rubatos, que l’hauria enriquit i li hauria donat personalitat.
