Publicitat
Publicitat

Nacho Vegas: “Ara toca començar de zero”

El músic asturià publica el disc 'Resituación'. "Ens van vendre que si no acceptes la versió de llibertat que t'ofereixen tota la resta serà estar sotmès o perdut en un caos"

Nacho Vegas (Gijón, 1974) fa política amb i des de la música, recollint la proposta de trencament que va proposar el moviment 15-M. En el disc Resituación (Marxophone, 2014), que presentarà a la sala Barts de Barcelona el 22 de maig, també fa una esmena a la totalitat a l’anomenada cultura de la Transició.

Des de quin sentiment has escrit les cançons de Resituación ?

Sentiments com la ràbia van ser molt importants, però quan escric cançons procuro distanciar-me’n. Tot i així, les coses que et regiren per dins són les que et porten a escriure. Les meves cançons no neixen de sentiments gaire concrets, sinó de percepcions, del fet de llançar mirades que també expressen contradiccions, dilemes i ambigüitats.

¿Mirar d’una manera diferent tant la realitat com a tu mateix?

He intentat desplaçar la primera persona per parlar més de personatges, i això m’ha donat la possibilitat de mirar les coses des de diverses perspectives. Per exemple, a la cançó Actores poco memorables no només volia descriure un home que llegeix l’ Abc o un policia torturador; volia distanciar-me d’ells i parlar de personatges una mica solitaris, alienats i perduts en el món, i a més parlar d’alguna cosa de la qual jo també formo part.

En el disc hi ha un rerefons de tristesa que a vegades recorda el que feia l’escriptora Agota Kristof.

Pot ser, perquè en sóc molt fan, i he llegit tots els seus llibres.

¿I has volgut reflectir intencionadament la indefensió i la vulnerabilitat provocada per la crisi?

Obrir el disc amb una cançó que es titula Indefensos parla precisament d’això. Molts dels personatges que apareixen en el disc són gent molt indefensa i vulnerable. I es tracta de ser molt conscient d’això precisament per poder superar-ho en comú i donant suport als altres. És una crida a l’acció en el sentit de fer les coses plegats.

Quina importància té en aquest disc la influència del cantautor nord-americà Phil Ochs?
En sóc bastant fan. Una de les coses que m'agrada d'ell és la manera que tenia d'escriure cançons a partir de notícies tretes dels diaris, les topical songs. Ara estem treballant una versió de Love me, I'm a liberal de Phil Ochs per a la Fundación Robo. Hem de canviar-li la lletra, perquè el liberal d'allà no és el mateix que el d'aquí.

¿Desplaçar el jo i fer un disc més coral explica que en aquest àlbum parlis poc de relacions íntimes?

Al principi tenia al cap els àlbums conceptuals dels Kinks. Estava escrivint la cançó Ciudad Vampira i vaig pensar a fer l’esquema d’una ciutat amb personatges i relacionar-los en diverses cançons, però em va semblar molt complicat. Ho intentaré en el futur. De tota manera, volia donar veu a diversos personatges i parlar a través d’ells. Per això les relacions íntimes perden pes en benefici de les relacions socials que estableixen uns personatges amb altres, i això sí que era intencionat.

¿Les decisions musicals, com ara donar més pes al banjo i a l’ukelele, tenen a veure amb la intenció més social de les lletres?

Sí. Per exemple, l’ukelele em va permetre utilitzar altres textures de veu, fer que fos fins i tot una mica més aspra, i per a la mena de coses que explico em sembla que així resulta més expressiva.

¿Estàs satisfet amb la depuració lírica de les noves cançons?

És que ho considerava necessari. Havia de polir les cançons en tots els sentits. En aquest disc hi ha cançons més curtes i amb estructures una mica més tradicionals. Són menys retorçades en comparació amb les d’altres discos meus, i això requeria treure moltes metàfores que convertien les cançons en una cosa una mica més críptica i alhora més dolça. Les noves cançons es nodreixen d’una realitat que percebia molt agressiva i crec que no es prestaven a metafísiques ni a cants a la natura.

Quan a Libertariana song cantes “ caos o sometimiento ”, ¿estàs descrivint el miratge de la Transició?

El discurs dominant de la cultura de la Transició que ens van vendre és que, si no acceptes la versió de la llibertat que t’ofereixen, la resta serà estar sotmès o perdut en un caos. I ens havíem resignat a no qüestionar-lo.

A la cançó Polvorado cites Juan Luis Cebrián, president del grup Prisa, i Jaume Roures, fundador de Mediapro. ¿Els consideres partícips del discurs dominant del qual parles?

Sí. Són dos peons de la cultura de la Transició. És un discurs que encara està molt present en els grans mitjans de comunicació. El País defensa un discurs que per sort ara no només s’està qüestionant sinó que s’està enfonsant pel seu propi pes, tot i que estan posant les màquines a funcionar al màxim per mantenir-lo. Com qualsevol empresari progre que es considera trotskista i que després no té cap inconvenient a acomiadar 300 persones.

De quina manera pot ser activa políticament la música?

Fer música requereix estar compromès amb el que fas, i estar compromès no es refereix al fet que explicitis les teves idees polítiques en les cançons, sinó a com vehicules la música i com la fas arribar a la gent. Ara el que podem fer els músics és emmirallar-nos en els moviments socials i veure com la gent s’està organitzant al voltant dels centres socials i les assemblees veïnals. Ara toca començar de zero una altra vegada, i crec que el clima que va sorgir amb el 15-M és un bon punt de partida.

Com veus el moviment sobiranista català?

Estic a favor del dret d’autodeterminació dels pobles, però no tinc més interès en el fet que Catalunya sigui independent o no. Vull que ho decideixin els catalans, però sí que m’agradaria que passés perquè seria un xoc que faria trontollar un dels pilars en què se sustenta la cultura de la Transició, que és el de la unitat d’Espanya. Això seria bo perquè hi hagués canvis posteriors. Des d’un punt de vista egoista, com a asturià, m’agradaria que passés. On em perdo una mica és en el fet que la dreta catalana se sustenta en uns poders econòmics molt forts, i amb això no sé com us ho manegareu.


‘Resituación’, un disc que fa crac

Nacho Vegas ja va donar una pista a la cançó Cómo hacer crac, un dels himnes de la Fundación Robo: el seu futur passava per ampliar la mirada. És el que fa en el nou disc, sobretot amb cançons com Polvorado, Ciudad Vampira, Runrún i Libertariana song, rock d’autor amarat d’esperit col·lectiu per radiografiar el present.

Les