Publicitat
Publicitat

Nabokov i Véra: una història d’amor llarga i intensa

RBA publica en un volum les cartes de l’autor de ‘Lolita’ a la seva dona

“Mixeta, Mi-mixe-ta meva: sóc aquí, i he sobreviscut el meu primer dia sense tu. Acabo de sopar. Sempre t’escriuré a aquesta hora. I cada vegada m’adreçaré a tu amb una salutació diferent, encara que no sé si trobaré prou bestioles”. Vladimir Nabokov escrivia aquesta carta a Véra Ievséievna Slonim el dia 2 de juny del 1926. Aquell any publicaria la seva primera novel·la, Màixenka, però ja feia un any que estaven casats. Amb 27 anys, Nabokov “era l’estrella literària de l’exili”, segons recorda Brian Boyd, biògraf de l’escriptor i responsable de l’edició de Cartas a Véra (RBA), que compta amb un excel·lent pròleg seu.

En aquells moments, el futur autor de Lolita signava els poemes que publicava en diaris i revistes amb el pseudònim de Vladimir Sirin: “El seu fulgurant creixement com a escriptor no s’aturava, i el 1928 Vladimir i Véra vivien a Berlín amb una relativa comoditat gràcies als seus hàbits -molt frugals- i als ingressos extra que els donaven, d’una banda, les classes particulars d’ell i les traduccions alemanyes de les seves dues primeres novel·les, i de l’altra, la feina de Véra com a secretària a mitja jornada”. Hi ha pocs matrimonis de grans escriptors del segle XX que hagin durat tant -Boyd s’atreveix a dir que el de Nabokov i Véra és el “més llarg de tots”-, i la bona entesa entre els dos cònjuges també va arribar a la literatura: Vladimir li va escriure poemes des de poc després de conèixer-la el 1923, i va dedicar-li totes les novel·les des del 1951. Al volum autobiogràfic Parla, memòria -que va aparèixer en anglès el 1967- li diu això: “Passen els anys, estimada, i amb el temps ningú no sabrà el que tu i jo sabem”.

A l’escriptor li agradava presentar el seu matrimoni com una relació “sense núvols”, encara que, segons recorda Boyd, els contratemps també fan acte de presència. “Hi surt la salut de Véra [que l’obligaria a passar dos mesos en un sanatori el 1926] i la salut de la mare de Vladimir [que moriria el 1939, sobrevivint disset anys al pare, assassinat “per error” a Berlín]. També apareixen els constants problemes econòmics de la parella, les poques simpaties per Alemanya i la incansable recerca d’un refugi per a la família a França, la Gran Bretanya o els Estats Units, mentre l’ascens de Hitler amenaçava l’existència mateixa de la comunitat d’emigrats russos on Nabokov havia conegut un ascens fulgurant”. No hi ha ni rastre, en canvi, de la “tòrrida aventura” del novel·lista amb la jove poeta Irina Guadanini l’any 1937. En aquells moments, Vladimir era a París i Véra a Berlín -amb Dimitri, el nen de tres anys del matrimoni-, però ella es resisteix a visitar la ciutat on el marit li havia sigut infidel. “Fas que em preocupi i m’enfadi: què vols dir quan escrius «Val la pena que vingui abans que tornis de Londres?»”, escriu Vladimir. Només coneixem la versió d’ell, perquè Véra va destruir totes les seves cartes.

Després de la primera gira pels Estats Units la tardor del 1942 -que mereix la carta més llarga recollida al volum-, la correspondència entre la parella es va fent més i més anecdòtica, fins al punt que el 1975 li escriu, des de Montreux: “Al desert va sonar un telèfon: no li vaig fer cas, i de seguida es va tallar”. Brian Boyd es pregunta quins trets de l’obra de Nabokov es poden localitzar a les cartes, i en destaca “la volatilitat, el canvi sobtat de tema, de to i de punt de vista”, però també “l’esperit juganer, que es troba no només en les expressions carinyoses, sinó també en els retrets” i “la fascinació amb què ho observa tot: els animals, les plantes, les cares, el caràcter, la manera de parlar, els cels, els paisatges, les ciutats”.

PUBLICITAT
PUBLICITAT
PUBLICITAT

EDICIÓ PAPER 21/10/2017

Consultar aquesta edició en PDF