Publicitat
Publicitat

La novel·la total, l'experiència única

Incerta glòria va ser descrita pel censor com el dietari de guerra d'un roig. Joan Sales va dir una cosa pitjor: que el llibre pateix la pitjor desgràcia, "ser ignorat en la pròpia pàtria". La novel·la es va publicar, retallada pel llapis vermell del règim, el 1956. La guerra és l'experiència determinant en la vida de Joan Sales i la novel·la és la seva manera de reflexionar sobre la naturalesa humana posada en situació límit.

Al cap de poc se'n fa una versió francesa, editada per Gallimard, que té un ressò notable, i Catalunya se la torna a mirar. Anys més tard serà consagrada com la millor novel·la de la postguerra, al costat de Bearn i La plaça del Diamant , totes dues publicades pel mateix Sales. La versió definitiva, completa i amb fragments nous, va sortir en català el 1969. És la primera novel·la que explica l'experiència dels vençuts.

L'aportació de Sales, al marge del gran talent narratiu, és que se situa en una posició equidistant dels dos bàndols en conflicte. Ell ha fet la guerra amb la columna Durruti, però no combrega amb els anarquistes, als qual veu violents i assassins malgrat que lluiten contra el mateix enemic, un enemic no només ideològic sinó també de Catalunya. Sales és un "soldat de Catalunya". La visió de la guerra en la primera part de la novel·la és minuciosa i realista: hi ha un ambient tediós d'espera mentre no passa res, però quan hi ha combat aleshores apareixen exclamacions tan naturals com ara "Prou matar!" i "Tanta guerra cansa". És una mena de Hemingway -per la capacitat descriptiva, per la veritat de la narració- però més sincer, menys èpic, més humanista. Els personatges són de carn i ossos, i amb una densitat moral enorme. Està parlant de la vida.

Sales solia dir que Incerta glòria eren quatre novel·les en una. El text es desplaça després a la rereguarda amb la veu de la Trini i més tard a la postguerra: és el cercle complet de tres personatges, tres narradors, que en busquen un altre que no apareix mai, l'elusiu Soleràs, que és una mena de consciència de tothom. El catolicisme real de Sales -que s'hi ha convertit, com s'hi converteix la Trini en el llibre- ho impregna tot, de manera que el conflicte no és mai en l'acció, sinó en la moral. "Ha servit de res tanta sang vessada?", es planteja l'autor. I no debades en l'últim paràgraf hi surt la paraula pàtria . L'epígraf és una frase de Gracián: "Veig les mateixes lluites intestines de fa dos-cents anys".

Aquesta experiència nodreix també les Cartes a Màrius Torres . Llargues, detallades, són una mena de dietari des del 1936 fins a l'exili. Sales explica al poeta malalt i a la Mercè -també tuberculosa- les vicissituds personals i polítiques del període, amb un sentit crític insubornable. Sales va perdre la majoria de cartes d'en Màrius, però en retornar a Catalunya va anar al sanatori de Puig d'Olena, on el poeta havia mort el 1942, i hi va trobar les seves conservades en un lligall. Són un testimoni únic.

Incerta glòria no ha tingut gran recorregut internacional. Hi ha una nova versió en francès -a l'editorial Tinta Blava- i estan en curs de publicació l'anglesa i l'holandesa. La versió italiana resta inèdita.

Ara l'univers Sales celebra el centenari: va néixer el 1912. L'efemèride és compartida per dues grans figures paral·leles: Pere Calders i Tísner, la mateixa guerra, el mateix exili mexicà. S'hi afegeix l'ombra patriarcal d'Antoni Maria Alcover, l'home de les rondalles i el diccionari, que va néixer fa 150 anys, quan tot això encara no havia passat i el camí era cap endavant.