Mozart i Bach i... a Formentor
Wolfgang Amadeus Mozart va fer el seu primer concert a sis anys. Hilary Hahn ho va fer a nou. A dinou, més o menys, el músic salzburguès compongué el Concert per a violí n. 5 en La Major. Hahn, a la mateixa edat, ja havia gravat Hilary Hahn plays Bach, el seu primer disc per a Sony i que es convertí en un esdeveniment mundial. A partir d’aquí, es va mantenir al màxim nivell, ara amb la Simfònica de Londres, ara amb la Filharmònica de Nova York . Hilary Hahn va ser el gran regal de dijous passat per part del Formentor Sunset Classics, interpretant la peça ressenyada. I com succeeix amb tots els grans intèrprets de música clàssica, la sensació era que això de tocar el violí no és tan complicat. Lleugeresa en els moviments i contundència en els sons, la combinació perfecta perquè tot soni amb naturalitat, amb fluïdesa, imprescindible amb Mozart més que en cap altre. Si al solo del primer moviment donà sobrades mostres del seu talent, i després sonant amb subtilesa per sobre de l’Orquestra Filharmònica Txeca, a les ordres del director de la mateixa nacionalitat Jirí Belohlávek, en el segon moviment, l’ adagio que Mozart va substituir anys després en la composició original, Hahn va mostrar-se superior, sens dubte perquè la partitura se situa en el mateix nivell. Fins al punt que podríem dir que no és un clàssic del compositor, amb un tempo molt més lent, sobri i sense les grans alegries que el caracteritzen, com també una prova més que Mozart no tenia límits davant un pentagrama. Qui indiscutiblement tampoc no en tenia era Johann Sebastian Bach, i d’aquest compositor ens n’oferí el seu bis, el Preludi de la Partita n. 3 en Mi major, que obre el disc al qual havia fet referència. Val a dir que la correcció habitual de Formentor en els aplaudiments no va estar a l’altura de la interpretació.
Potser amb això ni hauria hagut prou per una vetllada rodona, però seria del tot injust no posar, en un nivell similar, la Suite per a orquestra de cordes, del també txec Leos Janácek, amb què l’Orquestra Filharmònica Txeca obrí el concert. Tot un compendi de versatilitat perfectament conduïda pel director que ha passejat la impressionant Jenufa, de Janácek, per mig món. Per tancar-lo també va fer país i ens oferí la Suite txeca en Re major Op. 39, d’Antonín Dvorák, coetani de Janácek, ambdós defensors de la música tradicional com a columna vertebral de les seves composicions. Jirí Belohlávek i la seva orquestra varen donar mostres de la seva generositat i, atenent la també generosa i sempre continguda salva d’aplaudiments del públic, ens regalà fins a tres bisos, que s’iniciaren amb el clàssic Pizzicato-Polka, dels germans Strauss, que és una bona manera de deixar el públic amb un regust més agradable, si cal. Més aplaudiments, en la mateixa tessitura, i el director agafà de nou la batuta per tornar a la seva terra, amb una peça de Bohuslav Martinú, el primer moviment de la Serenata n. 2 per a cordes. I per acabar, el tercer bis, Rossini i l’obertura de la no gaire coneguda òpera La Scala di Seta. Millor, no sé si impossible, però en qualsevol cas molt díficil.
