Cultura 13/10/2017

Mouawad i Shakespeare

Vist de prop per ventura el teatre de Wajdi Mouawad no és tan complicat com sembla

i
J. A. Mendiola
3 min
Hamlet manté el llistó de la reinterpretació molt amunt, amb intel·ligència, amb senzilla elegància.

Manacor.- Vist de prop per ventura el teatre de Wajdi Mouawad no és tan complicat com sembla. El discurs és clar, diàfan, un viatge cap a l’interior més profund, traspassant capes i més capes, descobrint el món de cadascun, furgant dins la tragèdia individual, un retorn als orígens, o el que és el mateix: d’on venim i qui som per saber on anam. A mesura que anam veient els diferents muntatges de l’autor libanès establert al Canadà, la seva obra va ampliant el diàmetre del cercle vital sense perdre de vista el centre, el greal interior, personal i alhora transferible, universal. Una combinació d’elements molt particulars que un cop ajuntats formen un tot, que defineix la condició humana a través del temps i les circumstàncies. Litoral, Incendis, dirigida per Broggi, que quedi clar, Cels i ara Boscos equivalen a un fresc immens, que passa per sobre de l’espectador a cops de pinzellades subtils, però fermes, intenses. Res no és gratuït, tot té una raó de ser. Cada personatge és Un obús al cor, que és el títol d’un monòleg reflexiu del mateix autor que s’està representant a Barcelona. Cada personatge és representatiu, molt recognoscible, però impecable en el traç, indissociable d’aquest visceral univers que planteja Mouawad un cop i un altre, a qualsevol lloc, a qualsevol temps, a qualsevol món. Per una altra banda, les paraules, el com ho diu, gens col·loquial, molt literari i així i tot, o tal vegada per això, arriben de manera precisa, brutal, eficaç, per la qual cosa cal destacar, un altre cop, la traducció de Cristina Genebat, l’actriu que a Boscos interpreta Aimée, Sarah i Odette. Tots els actors i actrius representen un grapat de personatges, llevat de Ramon vila i Clara de Ramon, Douglas Dupontel i Loup, encarregats de portar de la mà els espectadors entre les diferents i entrecreuades històries cap a un final que sempre és principi d’un altre conflicte, d’una altra vida, d’un altre univers. Tot això no tendria cap conseqüència colpidora sense una bona corretja de transmissió, que no és una altra que aquest grup d’actors i actrius que broden cada personatge sobre una tela perfectament dibuixada per Oriol Broggi. Un espectacle majúscul, amb denominació d’origen, per una banda, la de Wajdi Mouawad, aquesta mena de Shakespeare contemporani i, per una altra, la de Laperla29.

Teatre del Mar.- Per iniciar la temporada del Teatre del Mar una desconstrucció shakespeariana, de Manel Molins, a càrrec de Teatre Micalet, amb Josep Manel Casany i Ximo Solano, dirigits per Joan Peris. Per a l’ocasió, la criatura disseccionada en aquesta autòpsia sense fi és molt polièdrica, com gairebé totes les del geni que per ventura mai no va existir, encara que va néixer i morir a St1ratford-upon-Avon, però a la qual més cares i “arestes” li han buscat i trobat. Hamlet, clar, a qui Molins li ha afegit el llinatge de canalla. Tot i que les lectures que ha propiciat el personatge són infinites, Molins l’ha utilitzat des d’un angle que obre una altra cadena de possibilitats, la metàfora contemporània. Un exercici de difícil execució, per la seva proximitat amb el llindar del tòpic, de l’obivetat. Hamlet canalla no hi cau ni en una sola ocasió, mantenint el llistó de la reinterpretació molt amunt, amb intel·ligència, amb senzilla elegància, i un treball per part dels dos actors, que igualment necessita aquesta precisió funambulista per mantenir l’equilibri entre els personatges i el discurs.

stats