Mort i resurrecció dels cinemes balears

La història es repeteix. És cíclica. Tot allò que esdevé, sigui bo o dolent, acaba per tornar; i no per conegut es pot evitar. Ben igual que passa amb la crisi global que ara patim, i que no és la primera, o amb la que va apallissar fa ara ja més de trenta anys el sector cinematogràfic. Va ser al principi de la dècada dels 80 i l'epicentre del desastre es va localitzar en l'auge de la indústria videogràfica, de la mateixa manera que ara l'amenaça se centra en el fet de la pirateria cibernètica. Però anem per parts i repassem cronològicament el que és ja una història coneguda, les conseqüències de la qual foren i són prou evidents per a la percepció i l'oci dels ciutadans, que tant abans com ara han vist desaparèixer un rere l'altre molts d'aquells cinemes que s'havien convertit en l'amagatall dels seus somnis. I és que en poc més de trenta anys s'han tancat gairebé 150 sales de cinema a les Balears.

Víctimes del vídeo

Una xifra de baixes impressionant, la d'aquesta batalla lliurada contra el vídeo, primer, i avui contra la pirateria i la crisi econòmica. Les víctimes foren moltes i afectaren tota la geografia insular. Setanta-nou sales desaparegudes a la Part Forana mallorquina, vint-i-tres a les barriades perifèriques de Palma, tretze a Ciutat, desset a l'illa de Menorca i sis més entre Eivissa i Formentera.

I aquest és només l'informe de guerra resultant de l'eclosió del cinema a casa (els VHS i els Betamax de l'època dels 80) que, malgrat fer perdre a les pel·lícules l'espectacularitat de la pantalla gran i la sala fosca, oferiren una atractiva i determinant comoditat domèstica als espectadors. S'extingiren així emblemàtics locals cinematogràfics com ara el Bellver, el Palau de la Premsa, el Progreso, el Lírico Palace, el Versalles, el Born, el Capitol i el Jaume III, per anomenar-ne només alguns dels ubicats a Palma, i que quedaren emmagatzemats per sempre en la nostàlgica memòria dels cinèfils com indrets màgics carregats d'imatges inoblidables, però irremeiablement fondejats en el passat.

El mateix que ocorregué amb les pantalles del Fantasio d'Alaró, de l'Oasis d'Artà, del Dorado de Banyalbufar, del Savoy de Cala Rajada, del Coliseum de sa Pobla, del Gloria de Puigpunyent, del Dalia de Son Servera, del Royal de Montuïri, del Bocchoris del Port de Pollença i del Monumental de Sineu, entre tants d'altres. Desapareguts tots, però mai oblidats.

Amb l'oci com a company

Els pocs cinemes tradicionals que sobrevisqueren encara varen reviscolar amb l'entrada dels anys 90. La màgia del cinema i el sentit de l'espectacle, veritable essència del setè art, va acabar per imposar-se a la mandra domèstica i a les minimitzades emissions televisives de 18 polzades. El públic tornava a fer llargues coes davant dels cinemes d'estrena, encara que les seves exigències havien canviat.

El consumisme ferotge començava a ser un tret característic de la societat de l'època, i tot i que hi havia demanda cinematogràfica, semblava que les pel·lícules no eren prou reclam per si mateixes. L'oferta exigia complements. L'oci havia de ser una experiència diversa i multidisciplinària per resultar plenament satisfactòria. Havíem entrat de ple en una nova era, la dels centres comercials d'oci, la majoria dotats amb una zona de multicines. La nova fórmula de moda de l'entreteniment col·lectiu: una multiplicació de pantalles en un sol recinte que, paradoxalment i a mitjan termini, va resultar el cop de gràcia definitiu per a les grans sales tradicionals d'una sola pantalla. D'aquesta manera, s'incrementava el nombre de pantalles alhora que disminuïa el nombre de cinemes.

Tant és així que avui, a Palma, si obriu aquest diari per la pàgina de la cartellera, comprovareu que només en queden cinc, de cinemes oberts, i en canvi hi ha gairebé trenta-cinc sales en funcionament. Són les pantalles de l'Augusta, Porto Pi, Rívoli, Ocimax i CineCiutat. I a la resta d'Illes o a la Part Forana, ben igual. Els Ocimax de Maó, els Multicines Eivissa i els de Manacor, a més dels Cinesa-Festival Park de Marratxí són els que es mantenen vius.

Pel camí varen quedar primer sales úniques de tota la vida, com ara l'ABC, l'Astoria, l'Avenida, el Lumiere, l'Hispania i el Rialto, tots de Palma; i fins i tot varen acabar tancant algunes de les pioneres en la subdivisió de sales. La darrera, el Metropolitan. Abans que ella, el Porto Pi Centre (hi continua el Terrasses) o el mític Chaplin Multicines, el segon de tot l'Estat espanyol. No pogueren fer front a la crisi generalitzada, a les descàrregues indiscriminades d'internet, ni a la competència dels seus propis "congèneres", l'oferta lúdica dels quals anava molt més enllà de la màgia del cinema.