Publicitat
Publicitat

OBITUARI

Va triomfar amb versions de cançons americanes, italianes i franceses

Mor el cantant Josep Guardiola, el 'crooner' barceloní

El cantant Josep Guardiola va morir ahir a Barcelona als 81 anys. La memòria musical el recorda com un crooner de veu profunda que va adaptar al castellà i al català cançons americanes i europees.

Tenia una veu profunda i potent. Dominava prou registres per ser el que els anglosaxons anomenen un crooner . I va tenir l'encert de participar d'un costum molt habitual a finals del anys 50 i als 60: adaptar al castellà i al català èxits dels cançoners americans i europeus. Avui, quan sigui enterrat al cementiri de Collserola, molts el recordaran per les seves versions.

La popularitat de Josep Guardiola, nascut a Barcelona el 22 d'octubre del 1930, va esclatar el 1960, quan va adaptar Sixteen tons , la cançó del nord-americà Merle Travis que va popularitzar Tennessee Ernie Ford el 1956. Guardiola va traduir el títol, 16 toneladas , i la lletra de la peça, que parlava de les dures condicions de la feina a les mines de Kentucky. Cap al final de la cançó, Guardiola també cantava uns versos en anglès. Era l'època daurada dels crooners , que podien fer seva qualsevol composició. També eren temps de canvi per a les cançons melòdiques, que rejovenien apropant-se al pop i al rock'n'roll.

Heroi de la cançó melòdica

Josep Guardiola era ben bé al mig d'aquella cruïlla, amb un posat elegant, un peu en la correcció i la mirada buscant les novetats que arribaven d'Itàlia, França i els Estats Units. Així eren els primers anys 60 a Espanya, que reclamava canvis estètics i s'obria a poc a poc a la contemporaneïtat. Guardiola, com un heroi de la cançó melòdica de veu greu, podia cantar el Il tuo bacio e come un rock d'Adriano Celentano sense despentinar-se. Però també era ben capaç de fer amb la seva filla Rosa Mary el duo Di, papá , una versió d'una cançó francesa de temàtica religiosa. " Di, papá, dónde está el buen Dios ", preguntava la nena després d'uns quants lalalàs. " Pues sí, corazón, sé dónde está, puede estar en ti y en mí", responia el pare. " Cuando adores a mamá y obedezcas a papá, lo verás cuando aprendas a rezar y lo llames con ansiedad ", contiuava la cançó.

L'èxit el respectava igual quan interpretava Mack the knife de Kurt Weill i Bertolt Brecht i quan defensava la cançó infantil La balada del vagabundo , que va tenir molt bona rebuda a Llatinoamèrica. Al llarg de la seva carrera, la veu de Guardiola va funcionar també com a traductora. Gràcies a les seves adaptacions, molta gent va poder entendre què volia dir Frank Sinatra quan cantava Strangers in the night i quina nostàlgia amoinava Lee Marvin quan recitava Wandering star .

De ben petit, Guardiola va estudiar violí i va començar a cantar a la parròquia. Encara no havia fet els 20 anys quan ja cantava en una orquestra de ball, The Crazy Boys, que interpretava temes de swing i de jazz. L'aprenentatge va fructificar. A finals dels anys 50 van arribar gravacions d'èxits italians de Roberto Modugno com Piove (en castellà i català). També va exhibir la seva facilitat per adaptar pràcticament en temps real composicions del folk nord-americà com Greenfields , dels Brothers Four, i de la chanson francesa com Et maintenant , de Gilbert Bécaud. Fins i tot va versionar els Bee Gees (Massachusetts) i els temes principals de les pel·lícules Goldfinger i Doctor Zhivago .

Guardiola va ser un dels primers cantants que va popularitzar adaptacions en català de cançons internacionals. El 1960 va guanyar el primer premi del Festival de Cançó d'Andorra i va enregistrar un EP amb temes com Els minyons del Pireu i L'encís d'Andorra . Va fer altres versions en català: El vell carrer de l'aimada , Besa'm en silenci , La primera vegada , Diumenge és sempre diumenge , i una magnífica El món , a partir de l'èxit de Jimmy Fontana.

El 1962 va participar en el Festival Mediterrani de la Cançó amb Nube de colores . I l'any següent, a Londres, va representar Espanya al Festival d'Eurovisió amb Algo prodigios o. La seva popularitat es va mantenir fins als anys 70. El rock i les noves generacions van anar arraconant els crooners , tot i que Guardiola va continuar actuant. El 1998 va fer un resum de la seva trajectòria al disc 40 aniversario , en què col·laboraven Loquillo, Dyango i Joan Manuel Serrat.

La passió perica

L'altra gran passió de Guardiola era el futbol. Es va fer incondicional del RDC Espanyol després de veure un partit de Copa de la temporada 1939/40 contra el Barça, que van guanyar els blanc-i-blaus. El 1975 el president Manuel Meler li va demanar que fes la música de l'himne que es preparava en honor dels 75 anys del club. Guardiola la va escriure juntament amb el periodista Ricardo Pastor -l'autor de la lletra-, i cantava una estrofa en català. L'himne va ser oficial fins al 1983.