Publicitat
Publicitat

OBITUARI

Mor Lluís Izquierdo, poeta i catedràtic de literatura

Recordo l’última conversa. La seva gentil trucada a Tortosa per felicitar-me el Riba, encara no fa un any. La meva insistència a veure’ns ben aviat la va esvair amb alguna vaguetat: ja estava malalt, i no passava pel millor moment. Tot i que no vaig tenir la sort de tenir-lo a les aules, a la Facultat de Filologia de la UB, on vam coincidir als anys 80, el considerava un mestre, un primera espasa de les lletres. Com a catedràtic de literatura espanyola va fer equip amb Llovet, Riquer, Valverde, Tusón. Com a poeta, els seus mestres van ser Barral, Gil de Biedma i Ferrater.

Izquierdo era un savi perquè era un apassionat de la literatura, i ja se sap que la saviesa només pot adquirir-se mitjançant l’experiència i la passió. Però potser és més important destacar la seva integritat, no només la professional, la que li permetia emetre sempre judicis literaris afinats, matisats, irrevocables, sinó la moral, que el feia magnànim i generós, d’un tracte exquisit, sempre irònic i amable. Tot i l’hora trista que ens toca avui -la seva absència física, als 80 anys-, com ocorre amb tots els bons poetes, tindrà un testimoni perdurable, l’obra poètica, breu però d’altíssim valor.

En la meva ressenya del seu últim llibre, La piel de los días (Lumen, 2013), hi deia: “Izquierdo, fent valer la metàfora de l’ADN en clau literària, sembla contenir en els seus versos tota la poesia universal concentrada, assimilada a força de lectura i saviesa interpretativa”. Seria bo recollir en un llibre la seva obra assagística. El pròleg a Vent d’aram de Joan Vinyoli és, per si sol, una obra mestra. Els que el vam tractar -menys del que voldríem- trobarem a faltar aquest homenot de les lletres que va ser apadrinat per la família Maragall en perdre el pare de ben jove.

PUBLICITAT

EDICIÓ PAPER 04/12/2016

Consultar aquesta edició en PDF
PUBLICITAT
PUBLICITAT