OBITUARI
Cultura 18/05/2012

Mor Donna Summer, la reina de la disco

Donna Summer va morir de càncer ahir a Florida, als 63 anys. La reina de la música disco deixa temes com Last dance i I feel love, que van marcar la dècada dels 70 i que encara arrasen a les discoteques.

Laura Serra
4 min
'BAD GIRLS' Donna Summer tenia veu de mezzosoprano i una sensualitat de gata. A la foto, a Rotterdam  el 2007.

BARCELONA.Si hi ha un gènere que va revolucionar la indústria musical als anys 70 és la música disco. I si algú personifica aquella etapa és Donna Summer, la primera reina disco i un autèntic huracà per a les pistes de ball. La cantant que va inventar el concepte de diva -títol que ara passegen Beyoncé i Madonna aprofitant les tonades de les seves cançons- va morir ahir a Florida als 63 anys víctima d'un càncer. La família ho va anunciar als mitjans en un comunicat concís en què destacaven "els seus atributs, entre els quals el més important és la fe" i "la continuació del seu llegat".

Aquesta herència consta de desenes de hits musicals que encara avui sonen a les radiofórmules i a les discoteques de tot el món. Va arribar a vendre sis milions de còpies de Last dance , el seu tema preferit, una cançó que va guanyar l'Oscar i el Globus d'Or (pel film Gràcies a Déu, ja és divendres ), a més d'un dels cinc Grammy de la seva carrera. És l'única artista que ha enllaçat tres discos de platí.

Inventar un gènere

Donna Summer va néixer el 1948 a Boston. Va començar a cantar de joveneta al cor de l'església del barri, va formar un girl group per influència de The Supremes (l'èxit dels anys 60) i va acabar marxant de gira per Europa amb el repartiment del musical Hair . A Alemanya va casar-se amb l'austríac senyor Sommer -de qui va traduir el cognom i se'l va apropiar: Donna Summer es deia en realitat LaDonna Adrian Gaines-, va treballar fins i tot a l'òpera de Viena -prova de la seva portentosa veu de mezzosoprano- i va llançar el primer disc, Lady of the night , amb el single The hostage , amb cert èxit a Bèlgica i Holanda.

La clau, però, va ser conèixer el productor Giorgio Moroder. L'italià li va demanar que provés com sonava el tema Love to love you baby que escrivia per a una altra cantant. Ella el va interpretar amb els llums tancats, imaginant com ho faria Marilyn Monroe, amb gemecs i laments. La cançó va ser seva: la va llançar la discogràfica americana Casablanca el 1975 i va arribar al cim a tot el món, igual que l'àlbum homònim que va publicar tot seguit. Es va dir que hi havia 22 orgasmes simulats en aquell tema, i algunes ràdios no el van ni voler emetre. A la resta, va arrasar. El 1976 van sortir dos discos que van certificar el seu destí: A love trilogy i The four seasons of love .

Els moviments sensuals i la veu potent però tendre, xiuxiuejant sobre una base de música de sintetitzadors, van incendiar les discoteques. Va posar les bases de la música disco, i només rivalitzava en vendes amb els Bee Gees. Allò era espectacle. L'èxit de temes com Could it be magic i I feel love va fer que arribés a protagonitzar al cine Gràcies a Déu, ja és divendres ,amb Jeff Goldblum. Després va venir l'èxit del disc Live and more, bad girl , amb nous esclats com Bad girls , No more tears (enough is enough) -que cantava a duo amb Barbra Streisand- i Hot stuff , que seria la banda sonora de la pel·lícula The full monty ,el 1997.

Va encetar els anys 80 amb un àlbum de grans èxits -és l'època de He's a rebel i Forgive me , dos Grammy més-, però després trencaria amb la seva discogràfica de sempre perquè volia allunyar-se de les pistes de ball i apropar-se al pop. Per això va gravar The wanderer amb Quincy Jones, Michael Jackson i Stevie Wonder. Fins i tot va col·laborar amb Bruce Springsteen. Només va tornar a la seva anterior casa de discos per complir el contracte, i de fet en va sortir un altre èxit: She works hard for the money .

La fe i la fi del boom

Als resultats de vendes menys brillants s'hi ha de sumar la polèmica. Després de convertir-se en una diva disco i una icona gai, va fer unes declaracions homòfobes en relació amb la sida. Després ho negaria. El cert és que es va anar retirant dels escenaris i es va anar accentuant el seu fervor religiós.

El 2003 diria en una biografia que els seus anys de més èxit van ser els més foscos, i que mentre la indústria la venia el 1976 com una deessa sexual, ella patia una depressió -amb addiccions i intents de suïcidi- de la qual no va sortir fins que va "tornar a néixer" en el cristianisme el 1979. Llavors va decidir no interpretar més Love to love you baby , tot i que un quart de segle més tard l'enregistraria de nou. Ja podia parlar sense amargor del seu declivi: "La música només embolcalla, la gent se'n cansa i busquen una altra cosa. En aquella època volien dance , volien passar-ho bé i no pensar".

Des del I will go with you del 1999 -un disc que va tornar a tenir bones vendes- no va treure cap treball d'estudi fins al 2008, Crayons , en què jugava amb ritmes llatins. Ahir s'apuntava que estava treballant en un nou àlbum. Ja no hi havia la reina sexi però els crítics defensaven que quedava el principal: la veu.

stats