Publicitat
Publicitat

TEATRE

Mirall descarnat del nostre món

'ELS BAIXOS FONS' 

TEATRE NACIONAL 19 DE GENER

El monòleg inicial de Nataixa és molt aclaridor. Les paraules amb què s'obre la versió d' Els baixos fons , de Gorki, afegides a l'original, lliguen el text estrenat fa més de cent anys a la nostra realitat, com ho fa l'espai escènic de Paco Azorín, que ha convertit la Sala Petita del TNC en una hiperrealista estació de metro on s'amunteguen els exclosos de la societat. Amb aquestes dues opcions dramatúrgiques, Carme Portaceli i Albert Tola reivindiquen un teatre compromès que reflecteixi el món on vivim des d'una mirada crua, cosa molt poc habitual en el teatre amable que regna a la cartellera.

A Els baixos fons dels nostres dies hi ha explotació, violència i descrèdit de l'ésser humà; la funció reflecteix perfectament el moment actual. Hi ha el propietari de l'estació (Manel Barceló, com sempre impecable), el banquer arruïnat (superb David Bagés), l'actor alcohòlic (Xavier Ripoll), un immigrant (Mohamed el Bouhali)… En un món desposseït d'humanitat, Gorki posa un raig d'esperança amb Sveta (Gabriela Flores), que entreobre la porta a una alternativa vital per als pàries. L'obra no està basada en l'acció sinó en la paraula i en el text ressonen com campanades les injustícies del món. La bona direcció manté l'atenció i el clímax. Llàstima que la directora allargui el final. Quan el jovenet (Nao Albet) explica el que se n'ha fet de l'esperança, l'obra s'acaba. La resta són paraules.

PUBLICITAT

EDICIÓ PAPER 04/12/2016

Consultar aquesta edició en PDF
PUBLICITAT
PUBLICITAT