Publicitat
Publicitat

LITERATURA

Miquel Àngel Llauger: "Sacrificar la literalitat dels poemes no vol dir trair-ne el sentit"

Miquel Àngel Llauger (Palma, 1963) és professor de Secundària i poeta. Ha publicat quatre llibres de poesia i el pròxim mes de febrer n'apareixerà el cinquè: La gratitud, a l'editorial Moll

Miquel Àngel Llauger (Palma, 1963) és professor de Secundària i poeta. Ha publicat quatre llibres de poesia i el pròxim mes de febrer n'apareixerà el cinquè: La gratitud, a l'editorial Moll. Acaba de treure a la llum El mussol i el mixet (Documenta Balear), una selecció de poemes humorístics anglesos i nord-americans que ell mateix ha traduït i prologat.

Què caracteritza la poesia anglosaxona en light verse i en nonsense verse ?

Nonsense vol dir, en anglès, "absurd". I per tant el nonsense verse és un tipus de poesia absurda, però que no té res a veure amb l'absurd dels Beckett i Ionesco, sinó que és més amable, molt proper a les rimes infantils i a les cançons. El rei del nonsense és Edward Lear, del segle XIX, que a mi em té fascinat i de qui he traduït tres poemes. També Lewis Carroll, autor d' Alícia al país de les meravelles, n'és representatiu. Per la seva banda, el light verse és poesia lleugera, també un punt infantil i amable, encara que amb una tirada per la cosa satírica. Sense fer sang, però.

Molts dels autors i poemes que heu traduït continuen estant molt en voga, no és vera?

Si cerques el poema The Owl and the Pussycat, El mussol i el mixet, a Google Imatges, hi trobaràs centenars de dibuixos i il·lustracions: en color, en blanc i negre, fotografies… I el mateix si vas a YouTube, on hi ha vídeos, cançons... El llibre també inclou tres dels poemes sobre els moixos de T.S. Eliot, i aquests poemes són la base d'un dels musicals més famosos de les darreres dècades i de tota la història: el mític Cats.

És una tradició molt viva, per tant.

Sí, molt viva. Al món anglosaxó, n'hi ha antologies -pulcrament editades, amb belles il·lustracions-, enregistraments… És un tipus de poesia, a més, de la qual es fa un ús pedagògic important.

Com s'explica que els anglosaxons tinguin una tradició tan rica en aquests tipus de poesia diguem-ne entretinguda i menor?

Supòs que per una qüestió de tarannà cultural: els va el sentit de l'humor… De tota manera, allò que és específic de la tradició anglosaxona és el nonsense. De poesia satírica, nosaltres també en tenim, i molta, i molt bona: Guerau de Liost, Josep Carner, Pere Quart, Josep M. de Sagarra, Llorenç Moyà... Si he traduït aquests denou poemes, ha estat sobretot per donar-los a conèixer entre el públic català.

La traducció no deu haver estat gaire senzilla.

Com que són poemes amb una rima i una mètrica molt marcades, la màxima dificultat ha consistit a trobar un equilibri entre la fidelitat al sentit literal del text i la reproducció dels seus efectes rítmics i musicals. Jo abans havia traduït, juntament amb Jaume Bosquet, l' Antologia de Spoon River, d'Edgar Lee Masters, una poesia molt narrativa, en vers lliure, en què no hi havia dubte que allò important era transmetre el sentit de fons dels poemes. Aquí, en canvi, posat a triar entre la literalitat i la música, he optat per sacrificar la literalitat. Per això he adaptat, a vegades, els topònims i els noms propis que surten en alguns poemes.

Per exemple?

Això diu el poema Epitafi, d'Edward Lear: "Sota aquestes magnífiques escales / reposen les despulles de Caterina Sales. / El seu llinatge era Ribot, no Sales; / aquí li hem posat sales perquè rima amb escales". Lear parla de Susan Pares, que rima amb "stairs". Més que dir-ne traduccions, és millor dir-ne versions. Sigui com sigui, sacrificar la literalitat dels poemes no vol dir trair-ne el sentit.