Publicitat
Publicitat

ENTREVISTA

Michael Kenna: “L’originalitat no està en l’obra, sempre està en la ment”

El fotògraf passa deu dies a Mallorca per conèixer els paisatges, la llum i descobrir-ne els racons

Arribat de Seattle, on viu, passa deu dies a Mallorca per conèixer els paisatges, la llum i descobrir-ne els racons. Michael Kenna (Widnes, Anglaterra, 1953), en ser convidat per la Fundació Toni Catany a fer una exposició de la seva fotografia al Claustre de Sant Bonaventura de Llucmajor que s’ha inaugurat aquest divendres, demanà poder-hi quedar més d’una setmana per tenir temps de fer fotos a una illa que fins ara no coneixia. Qui és considerat per molts el millor fotògraf de paisatges de les darreres dècades, és una persona tan afable i oberta com contemplativa i intimista és la seva obra. Sap bé el que cerca o, millor dit, reconeix al moment allò que li transmet una energia que transportarà al paper, en uns processos tan llargs com la capacitat que té de mirar i veure més enllà.

Les vostres fotografies transmeten una mena de mística que no és habitual trobar en els paisatges, ni tan sols si ens situàssim en el mateix punt que vós plantau el trípode. Cercau aquesta atmosfera o la creau?

El paisatge per mi és com una gran església, un immens escenari de religiositat. Vaig néixer en un ambient fortament catòlic i, en la meva joventut, la religió era tan important per mi que vaig arribar a entrar al seminari, volia ser capellà. Al cap d’un temps en vaig sortir i ara som més agnòstic, ho qüestion tot. Ho deia perquè he anat molt a les esglésies i, quan ets en un temple, no importa de la religió que sigui, hi descobreixes una llum, una atmosfera que et fa sentir una presència, diguem-li déu, diguem-li energia, que transforma la realitat del teu voltant. També en el paisatge, com a les esglésies o en tantes coses i persones, notes que hi ha alguna cosa que no pots veure. Constantment em deman per allò que no puc veure i intent captar-ho en les fotografies, siguin de paisatges, de confessionaris, d’una escola o d’un camp de concentració.

Quasi mai retratau persones. Per què?

No, no ho solc fer. M’interessen més els espais, interiors o exteriors, que guarden la memòria de la presència de les persones. En tota absència hi ha una presència. Una vegada, la professora de l’escoleta de la meva filla em va demanar que fes fotos a les aules. Ho vaig fer, però me’n va haver de donar una clau perquè hi pogués anar quan els nins i les nines ja no hi eren, a deshores, i fins i tot hi anava en diumenge. L’energia dels menuts hi resta i es percep. De la mateixa manera, m’interessa el paisatge com un escenari teatral, en què preferesc fixar-me en el moment just abans que succeeixi l’actuació o just en acabar. Són aquests espais de temps els que t’activen la imaginació, pots imaginar. De fet, a mi m’agraden les imatges dels espais quan no són actius però tampoc morts, sinó quan és a punt de succeir qualque cosa o encara tenen molt viva la memòria de qualque cosa, quan pots anticipar-te al que ha de passar o imaginar el que ha passat.

Si imaginau, sou conscient que transformau la realitat?

És clar que una fotografia significa canviar la realitat. Al marge que vós i jo no veim la mateixa realitat, fotografiar és triar allò que vols convertir en la teva imatge, que te’n vols apropiar així com ho veus tu, no una altra persona. Els paisatges ofereixen moltes lectures, tantes com persones l’observen. Així mateix, quan fas una foto estableixes un diàleg amb allò que fotografies. Tu pots ser el mateix, però també canvies i qualque cosa de tu se’n va al resultat d’aquesta comunicació que és la fotografia; alhora hi queda l’energia, la connexió que s’ha establert. De fet, quan fotografii una palmera, no és ben bé la palmera allò que m’interessa, sinó les connexions que estableix amb altres elements del seu voltant i amb mi mateix. Valor les coses com a catalitzadors d’altres coses. No tant allò que mostren, sinó el que suggereixen. És com un haiku: més que no el que diu, l’interès està en tot el que suggereix amb el poc que diu.

No sé fins a quin punt podeu controlar el resultat de les vostres fotografies després d’una exposició de fins a deu hores. Sabeu com sortiran o per vós són una sorpresa?

Malauradament, amb tants anys d’experiència, cada vegada puc preveure més com quedarà la foto. Això no em fa feliç: a mi m’agrada no saber què passarà després de deu hores d’exposició. No vull saber exactament què acabarà sortint. No m’agraden les coses predictibles i jo no vull ser-ho. A mi el que m’agrada és allò desconegut, allò que té bastant d’incontrolable.

Continuau amb la fotografia analògica. Per què us resistiu a les tècniques digitals?

És la meva manera de fer les coses. Faig servir l’analògica de la mateixa manera que no faig formats grans, que en les darreres dècades ha estat el que feia o fa gairebé tothom. Amb la digital, els resultats són més ràpids i en molts sentits és millor, però jo mir les fotos digitals que he fet i mai no les imprimesc perquè m’hi sent desconnectat. Però encara que no faci digital, en cap cas pens que sigui la fi del món.

Sempre es destaca la singularitat de la vostra fotografia, especialment per la reducció o sintetització que feis dels paisatges. En quina mesura us ho dona la tècnica, que supòs que heu anat investigant i aprenent amb els anys?

El tema no és que dominis la tècnica, això és senzill i qualsevol ho pot copiar. El que importa és allò que fas amb la tècnica. Vós i jo podem tocar un instrument i conèixer la mateixa tècnica, però la música dependrà del que facem cadascú amb la tècnica i l’instrument. Ets tu que fas que la teva obra sigui singular. L’originalitat no està en l’obra, sempre està en la ment.

Què us ha donat la fotografia?

Depèn de l’època. Quan vaig començar estudiant art, en l’especialitat de fotografia, a la universitat, la meva família era molt pobra, una família obrera que passava moltes dificultats, així que vaig haver de fer de tot, especialment fotografia comercial i d’assistent de nombrosos fotògrafs perquè havia de subsistir. De manera que durant una època em donà capacitat de subsistència. Tot d’una que vaig poder dedicar més temps al que considerava la meva obra i fins ara, la fotografia m’ha permès establir una forta connexió amb el món, viatjar, moure’m, conèixer gent com ara la de Llucmajor. Així que pens que la fotografia és una manera fantàstica d’estar al món.

PUBLICITAT
PUBLICITAT
PUBLICITAT

EDICIÓ PAPER 22/10/2017

Consultar aquesta edició en PDF