Publicitat
Publicitat

Mercè Sampietro: "Això és un país que té respecte per la cultura?"

Cinema "No vaig tenir les oportunitats que m'hauria agradat. Em van encasellar" Acadèmia "Es fan pel·lícules, però no hi ha indústria del cine a Espanya" Popularitat "Només s'aconsegueix sortint molt per la televisió i fent comèdies al cine"

Mercè Sampietro (Barcelona, 1947) va fer les Amèriques a Madrid, on va aterrar als anys 70 com a actriu de teatre, cinema i televisió. La seva trajectòria s'acosta a la cinquantena de pel·lícules i incomptables serials. A Catalunya, la televisió la va encimbellar com la dolenta de Nissaga de poder i ha flirtejat amb el teatre quan ha trobat obres potents. L'última estrena a Barcelona era Dissabte, diumenge i dilluns (2002), però hi ha tornat per només cinc dies, fins demà, amb Sensualitats , un recital poètic amb música d'Eduard Iniesta a la Sala Muntaner.

Tenia una vocació innata per a la interpretació?

No, no. Vaig començar fent teatre d'aficionats a La Formiga Martinenca i vaig passar un any a l'Institut del Teatre. Però me'n vaig oblidar. Jo tenia la meva feina de secretària i, per casualitat, em va sortir la possibilitat de fer teatre a Madrid, quinze dies. Vaig dir a casa: "Estreno i torno de seguida". I no vaig tornar mai més. Olvida los tambores va ser un gran èxit, va durar tres anys i ens va dur a Amèrica. I em van començar a trucar de la televisió.

Creu en l'atzar?

Absolutament. L'atzar és fonamental, per la bona i la mala sort. Les decisions mai saps on et portaran. Per mi, no hi entren les qüestions de fe.

Diu que admira Clint Eastwood, però va ser Gary Cooper ( Gary Cooper que estás en los cielos , de Pilar Miró) qui li va portar sort!

La meva primera pel·lícula va ser una que m'agrada moltíssim de Jaime Chávarri: A un dios desconocido . Però Gary Cooper... em va fer entrar per la porta gran, amb molts premis, al cinema. I tot va venir molt rodat, no em va costar gaire.

L'època va jugar a favor seu?

Era una època de lluita i dificultats, però hi havia molta efervescència teatral. No diria el mateix del cinema. Em va enganxar, sobretot als anys 80, un cine molt encartronat. Després va venir el cine més interessant, però ara ja només em truquen, si tinc sort, per fer una mare o àvia de tres sessions, i això no és fer cine! No vaig tenir les oportunitats que m'hauria agradat per viure el cine de manera més plena i amb coses més interessants. Em van encasellar. La sort de treballar amb Pilar Miró va tenir la cara fosca de la moneda: sempre vaig fer el mateix personatge. Em va costar molt sortir-ne, gràcies a Joaquim Oristrell i Gómez Pereira.

Emma Vilarasau diu que ara el cine el fan per als joves.

Però els joves no són tontos. Si la història està bé, els agradarà. Les pel·lícules de persones grans no interessen? Mira El hijo de la novia .

Per això s'ha llançat a la direcció? Ha dirigit el curtmetratge Turismo . S'atrevirà amb un llarg?

No ho sé. És molt difícil aixecar una pel·lícula, fins i tot per als directors que habitualment fan pel·lícules.

Per què?

Perquè no hi ha indústria del cine, a Espanya. Es fan pel·lícules, però això és una altra cosa. No hi ha continuïtat, ni seguretat de produir tantes pel·lícules a l'any. Aquí es va per lliure: hi ha cine independent, es fa una pel·lícula i és una ruïna, o un èxit que permet fer-ne un altre...

Doncs vostè va tenir el valor de dirigir l'Acadèmia de Cine.

No és coratge. Al contrari, t'ho proposen i et deixes atrapar pels afalacs. Hi ha un component important de vanitat, jo intento no enganyar-me gens. Després van venir els problemes, però va ser una època molt interessant.

A vostè li fa patir que no li truquin?

Esclar! Moltíssim! Sempre tens la impressió que no et trucaran mai més de la vida. Vaig tenir una temporada de dos anys sense fer res i és terrorífic: se t'acaba la dignitat, perds el pes com a professional, el teu lloc al món, entres en la depressió més espantosa, et canvia el caràcter... No crec que hi hagi gaire respecte per la feina de l'actor, perquè depèn de si li caus bé al del davant! Tenir feina no va lligat a com ha estat de conseqüent i seriosa la teva carrera. Depèn d'altres coses. És penós i molt injust, aquest país. Hi ha un matalàs d'actors meravellosos que, de cop i volta, han desaparegut i s'han mort. Això és un país que té respecte per la cultura?

Vostè va saltar a la popularitat pels serials televisius.

Jo no he estat mai popular, perquè he estat intermitent. Jo sóc reconeguda per la professió i coneguda pel públic. La popularitat s'aconsegueix sortint molt per la televisió o fent cine comercial, comèdia. Ara, amb La Riera , ho noto, però és molt agraït.

Vostè ha estat molt dolenta.

Com més retorçats els personatges, millor. Són molt divertits. Al públic li encanta. Un dolent té carta blanca i demostra a la gent tot el que podria fer. Els dolents són magnètics.

Qui fa cine i tele costa molt que torni al teatre.

Al contrari, a mi em ve molt de gust fer Sensualitats . Però treballant a la televisió és difícil que pugui fer alhora teatre, perquè és esgotador i no tens energia per gravar, estudiar i actuar. No em veig amb cor, per responsabilitat. Però quan acabi La Riera tinc moltes ganes de tornar al teatre, i tant.