BERLÍNJornada temàtica sobre terrorisme a la Berlinale. Ahir dues pel·lícules tocaven el mateix tema en la competició del festival, però el seu punt de vista no podia ser més diferent: a la britànica Shadow dancer, el d'una militant de l'IRA obligada a espiar els seus companys d'armes; a la filipina Captive , el d'una treballadora social segrestada per un grup terrorista musulmà.
Aquesta última cinta era una de les més esperades a Berlín: el nou treball del prolífic cineasta filipí Brillante Mendoza, la nineta dels ulls de festivals europeus com Canes i Venècia, que a Captive compta per primera vegada amb una estrella internacional, la francesa Isabelle Huppert. Ara bé, l'associació entre director i actriu no ha suavitzat l'estil aspre i quasi documental del filipí. Si de cas, l'ha extremat.
Rodatge 'vérité'
Mendoza ha sotmès els intèrprets a un exercici de cinema vérité en el rodatge de Captive . Huppert ho explicava així a Berlín: "No s'assemblava a cap film que hagués fet abans. Estàvem travessant constantment la frontera entre la ficció i la realitat. No sabia qui era actor professional i qui no. L'estat més normal dels intèrprets era de sorpresa total. No sabíem exactament què passava a l'escena ni quan començava. És l'experiència més extrema que he viscut mai com a actriu".
Basat en fets reals, Captive relata el segrest d'una vintena de turistes estrangers i dues cooperants internacionals. Els segrestadors transporten el grup en una atapeïda embarcació a una illa. Allà són perseguits per l'exèrcit filipí, i els hostatges es veuen atrapats en un foc creuat entre segrestadors i teòrics rescatadors. Passen els dies i els mesos. La convivència obligada passa factura. A estones la distància entre presoners i captors es dilueix. Però el segrest i el patiment continuen.
Mendoza no afluixa ni una mica. Captive esquiva la temptació d'una estructura dramàtica i es limita a seguir els personatges d'un tiroteig a un altre, d'alta mar a la jungla, sense argumentar cap altre discurs que els fets en la seva nuesa, a excepció d'un episodi oníric amb un ocell digital que es podria haver estalviat. Presoner de la seva naturalesa pseudodocumental, el millor del film és el treball d'Isabelle Huppert, que demostra per què és una de les actrius més inquietes i arriscades del panorama europeu. Que una estrella de la seva categoria es posi a disposició d'un director com Mendoza i se sotmeti a un tour de force com el de Captive és una prova inequívoca de compromís amb el cinema, curiositat i ambició professional. Huppert, que no ha de demostrar res a ningú, revelava a Berlín ahir el seu secret: "No pensar-hi gaire. En aquest cas, encara menys. Però fins i tot en papers més tradicionals i elaborats procuro no donar-hi gaires voltes".
'Thriller' social
L'altra incursió en el món del terrorisme de la jornada, Shadow dancer , escenifica el conflicte polític d'Irlanda del Nord en un moment particularment delicat: el començament del procés de pau a principis dels 90. Amb Clive Owen i Andrea Riseborough de protagonistes -el primer no necessita presentació i la segona és la Wallis Simpson del biopic dirigit per Madonna-, el film relata com una militant de l'IRA, mare soltera, és detinguda per l'MI5 i accepta espiar els seus companys d'armes per evitar una condemna. Owen, que es passa la pel·lícula amb el seu habitual posat d'home amoïnat, interpreta l'agent que recluta la terrorista i, a poc a poc, se n'enamora. "M'agrada el drama -comentava a la roda de premsa del film-. Allà on hi ha drama hi ha conflicte, i això és essencial per a la feina d'una actor".
James Marsh dirigeix la funció i, si al documental guanyador de l'Oscar Man on wire aconseguia revestir una història real de tensió i dramatisme, fins al punt que semblava un thriller , aquí fa el contrari: l'intriga policial no ho és tot a Shadow dancer , que també explora com s'entrelliguen la política i la família en el context de la militància, fins al punt d'esdevenir una teranyina opressiva de la qual no és fàcil sortir.
Cinema social i de suspens al mateix temps, Shadow dancer és un drama ben narrat i interpretat, però no sembla gaire probable que li faci el pes al jurat que presideix Leight. En aquesta sentit, Captive surt amb més avantatge, per convicció i risc de la proposta. A Berlín encara no ha aparegut l'obra mestra que tothom espera, el Nader y Simin d'aquesta edició. Però encara queden dies i pel·lícules.
