Publicitat
Publicitat

Memòria sueca de la II Guerra Mundial

El país nòrdic publica els diaris sobre el conflicte d’Astrid Lindgren, la creadora de Pippi Calcesllargues

Pippi Långstrump, aquella nena pèl-roja tan trempada i divertida que ha fascinat generacions senceres d’infants de tot el món, celebra el 70è aniversari. Pocs saben, però, que la sueca Astrid Lindgren va idear el personatge durant els anys de la Segona Guerra Mundial per entretenir la seva filla petita, Karin, que estava malalta. El final del conflicte, l’any 1945, va coincidir amb la publicació del primer llibre sobre les aventures de la Pippi. Una efemèride que els descendents de la desapareguda escriptora acaben d’aprofitar per publicar les seves memòries sobre la guerra, fins ara inèdites.

El llibre, que es va publicar a Suècia fa un parell de mesos, recull les impressions i vivències personals de l’autora entre els anys 1939 i 1945. És un veritable tresor, un testimoni de l’agudesa i la sensibilitat d’aquella jove escriptora i mare, que en aquell moment encara era una completa desconeguda. Suècia va ser un dels pocs països que va aconseguir mantenir-se al marge de la guerra. Tot i això, els seus escrits retraten l’estat d’ànim d’una població inquieta i preocupada pel seu incert futur en un dels moments més tràgics de la història recent.

Originària de Näs, una petita població del sud de Suècia, el seu talent precoç va fer que obtingués la primera feina al diari local quan encara era molt jove. S’hi va estar dos anys, però als 18 va decidir fer les maletes i marxar cap a Estocolm. S’havia quedat embarassada i no volia compartir la seva vida amb el pare de la criatura, que tenia 30 anys més que ella. Va ser una etapa difícil. Després de donar a llum en un hospital de Dinamarca -l’únic de la regió que en aquella època no exigia conèixer el nom del pare- va haver de deixar el seu petit Lars amb una família d’acollida, mentre ella aprenia taquigrafia i treballava com a secretària. A poc a poc, la situació va anar millorant. L’any 1931 es va casar amb Sture, el cap de l’empresa per a la qual treballava i, per fi, va poder portar el Lars a viure amb ells. Poc després, l’any 1934, la família tornava a créixer amb el naixement de la Karin.

Preparada per al pitjor escenari

Quan va esclatar la guerra, l’any 1939, Astrid Lindgren estava quasi completament dedicada del tot a cuidar els seus dos fills. Encara no havia tingut temps de publicar cap llibre, tan sols algunes històries i relats curts per a revistes. Vet aquí la importància de les seves memòries sobre el conflicte. És fàcil reconèixer-hi alguns trets característics del seu estil, el realisme, el sentit de l’humor. Una mostra primerenca i dramàtica del seu geni, que tants èxits li proporcionaria pocs anys després. El relat dóna fe de l’ambient que es respirava als carrers d’Estocolm. En uns anys de grans crueltats, els suecs tenien la sort de viure en un país neutral. Envoltats, però, de països ocupats, el clima d’angoixa era alt. Les mares feien reserva d’ous, farina i altres productes de primera necessitat. Volien estar preparades per al pitjor dels escenaris. I Lindgren no era cap excepció.

L’1 de setembre del 1939 escrivia: “Oh! Avui ha esclatat la guerra. Ningú s’ho podia creure”. I explicava que just el dia abans havia anat al parc amb la seva amiga Elsa Gullander. Mentre els nens jugaven, les dues dones havien parlat, apostant que no hi hauria guerra. Però, malauradament, no l’havien encertat. “Fins ara he aconseguit contenir-me i no fer cap aprovisionament, però avui he emmagatzemat una mica de cacau, te, sabó i alguna cosa més”, afegia.

“Que Déu ajudi el nostre planeta”

Els seus comentaris s’alternen amb nombrosos retalls de diaris, mapes i imatges del conflicte, així com fotografies fins ara desconegudes de la família. Al llarg de les seves pàgines, parla del “terrible desànim que pesa sobre tot i tothom” i expressa les seves opinions sobre Hitler, Churchill i Roosevelt. “Que Déu ajudi el nostre pobre planeta torturat per aquesta bogeria!”, es lamentava.

Lindgren qualifica la deportació dels jueus de “diabòlica” i també es dedica a si mateixa alguna autocrítica quan, després d’una passatgera crisi matrimonial, veu que està més amoïnada pel seu petit drama que per l’infern en què es troba immers el món: “Corre la sang, les persones són mutilades, la misèria i la desesperació són a tot arreu. Però a mi res de tot això m’importa. Només m’interessen els meus problemes”, escrivia el juliol del 1944.

En total, el diari original ocupa 17 volums. Durant molt de temps, l’escriptora el va guardar dins d’un antic cistell que la família utilitzava en el passat per transportar vitualles com ous, pa o mantega. El llarg format de les memòries és precisament un dels motius que han fet que els seus hereus hagin tardat tant de temps a publicar-les.

“Sempre hem pensat que era una llàstima no poder mostrar-les a més gent, però veiem que era impossible a causa de la seva mida poc manejable. Al final, vam decidir que les seves anotacions sense els retalls eren prou interessants per ser publicades”, explicava la filla de l’autora, Karin Nyman, al diari britànic The Guardian. Amb el nom de Krigsdagböcker ( Diaris de guerra ), el llibre l’ha publicat l’editorial sueca Salikon i ja s’està traduint a altres llengües com el noruec, el finlandès, l’holandès i l’alemany.

Just al final del diari, l’escriptora comença a parlar de Pipi Långstrump. Lindgren acabava de començar a escriure el seu primer llibre sobre aquella indomable i espavilada nena basant-se en les històries que solia explicar a la seva filla i als seus amics. És un personatge, de fet, que reflecteix molt bé els ideals de llibertat i justícia que en un moment com aquell tant necessitava el món.