MÚSICA
Cultura 23/04/2017

Mazoni: “De vegades tinc la sensació que he vingut a la vida a dubtar”

Músic. Publica el disc ‘Carn, os i tot inclòs’

Xavier Cervantes
9 min
Mazoni: “De vegades tinc la sensació que  he vingut a la vida a dubtar”

BarcelonaNomés un any després de 7 songs for an endless night, el bisbalenc Jaume Pla, àlies Mazoni, fa un nou canvi de rumb amb Carn, os i tot inclòs (BankRobber), un disc de guitarra i veu. I amb un format tan despullat enlaira una desena de cançons especialment inspirades.

Quines sensacions volies recuperar fent un disc de guitarra i veu?

D’una banda, les primeres sensacions, les de quan comences a fer cançons amb 16 o 17 anys a l’habitació. Més endavant vaig canviar la manera de fer-les, però al principi les feia amb la guitarra. Per a mi era una manera de recuperar aquest esperit. Però també vaig adonar-me, escoltant discos meus, que em sento més a gust amb la cançó que amb la veu, la guitarra o la producció. Si m’hagués de quedar amb un vessant seria aquest, el de compositor de cançons, i aquest disc és el que més ressalta això.

I també ets un caçador de melodies.

O de lletres, depèn. Curiosament, ha sigut bastant estranya la manera com s'han fet les cançons del nou disc, perquè totes les melodies estan fetes en un període molt curt de temps, de dos o tres dies. A vegades agafo el cotxe i la guitarra, paro en algun lloc i gravo alguna cosa amb la gravadora. No anava amb la idea de fer un disc, sinó de començar alguna cosa. I quan vaig treure les dues o tres primeres idees melòdiques, en lloc de posar-los una lletra, vaig pensar que potser havia d'aprofitar la veta melòdica. Durant tres dies vaig estar gravant unes tretze o catorze melodies, de les quals unes nou són al disc. Va ser molt ràpid. En canvi, el procés de la lletra va ser més lent, perquè per a mi és molt més difícil posar una lletra a una melodia ja feta que no al revés. Poden haver passat mesos entre la melodia i la lletra.

¿Tens algun disc de referència en aquest format?

Sí, The freewheelin’, de Bob Dylan. De Neil Young m’agraden moltes cançons que són així, però no hi ha cap disc que sigui ben bé així.

Pedres és la cançó que més s’hi acosta, a aquest Dylan?

Sí, a la mena de cançons protesta de Dylan que no són gaire explícites. És més de l’estil d’A hard rain’s a-gonna fall, més metafòrica. Neil Young té cançons així repartides en la seva discografia i àlbums que són bastant acústics, però amb acompanyament. Per exemple, a Harvest, l'única que és així és The needle and the damage done.

Curiosament, tens una cançó titulada La collita, com Neil Young té La collitaHarvest

En soc molt fan, del Neil Young. No hi havia pensat, en això de La collita, però segur que és una d'aquestes coses inconscients. I això de l'escopeta a les mans de la lletra em recorda la història de Powderfinger, una altra cançó d'ell.

La Judit Neddermann hi col·labora en tres temes. És per tenir un contrapunt a la teva veu?

És una qüestió estètica. Tenint en compte les limitacions del format, soc conscient que una escolta així pot arribar a ser pesada. I amb petits elements volia que no es fes avorrit. Un és l'ordre: intento posar les cançons que s'assemblen més separades, buscant una dinàmica. I l'altre és el petit detall que hi hagi tres tocs de veu femenina repartits en el disc, o la pandereta simbòlica de Pedres, que ajuden a identificar una mica més les peces, perquè al principi quan escoltes un disc així et sembla tot igual.

Sí que hi ha variacions, perquè hi ha cançons en què ataques més la guitarra.

Sí, el ritme de la guitarra també és una de les coses que apuntava com a idea a l'hora de fer el disc per diferenciar una cançó de l'altra.

¿Tens la sensació que en aquest disc cantes millor que mai?

Jo estic bastant content, amb el disc. Quan vaig fer el disc acústic de la gira dels 31 dies del 2010, vaig rebre bastants elogis de la veu. I en els següents àlbums vaig intentar emular sobretot l’horari i la manera d’estar en els concerts a l’hora de gravar els discos. Ja no vaig cantar mai més als matins, per exemple. I en aquest disc he reproduït la manera de fer del directe, gravant la veu mentre tocava la guitarra.

Sembla que treballis reaccionant contra tu mateix, com si un disc fos una reacció a l’anterior.

És curiós, perquè en realitat no crec que a nivell comercial sigui gaire bona idea. Des del principi, fins a cert punt hi havia sempre un disc d’esperit més rocker i un de més introspectiu. I això, en comptes d’anar-se suavitzant, s’ha anat accentuant encara més. Entre l’anterior -que era en anglès, canyero i amb banda- i aquest, la diferència és més extrema. Però si m’haguessis preguntat l’any passat si el següent pas hauria sigut aquest, m’hauria estranyat molt.

Més enllà de l’estètica, hi ha un altre canvi respecte al disc anterior. Aquell era més nostàlgic i el nou és un treball d’afirmació en present.

Quan fas les lletres no n’ets tan conscient, però ara sí. Un disc no és mai completament conceptual, però si hagués de triar el leitmotiv d’aquest seria l’afirmació personal, potser perquè estava en un punt de la meva carrera una mica perdut, en el sentit que ja he fet molts discos. Quin és el meu paper aquí? Qui soc jo com a músic? Potser per això hi ha cançons com Sol, Vindré com una plaga o Pedres, que tot i que toquen coses diferents, són totes molt «Jo soc aquí, ha passat això però vull anar cap allà».

A Sol sembla que expliquis que estàs buscant una identitat.

Sí, és el que mou el disc, i hi ha diverses cançons que en parlen. Tens 40 anys, has fet molts discos ja, potser seria hora que em trobés. Però és que de vegades tinc la sensació que he vingut a la vida a dubtar. De vegades, a la vida personal, em collen en aquest sentit: «És que tu sempre estàs dubtant». Potser em sento una mica malament quan m’ho diuen, però és que al final potser he vingut a dubtar a la vida i em passaré tota la vida dubtant. Pot ser un impediment per a segons quines coses, perquè ja entenc que amb una persona que dubta de tot és complicat viure-hi, però aquest dubte provoca pensaments i accions, i també els valoro. Jo la idea de la felicitat com un benestar, com un sedant de la vida, no la persegueixo.

A Opinió respectable

Això sí que lliga una mica amb el disc anterior. De vegades m'agafa l'obsessió o la paranoia que tothom està dient coses tot el dia: al Facebook, a Twitter, en cançons. Jo també. Em considero una persona molt tolerant; més que d'esquerres, tolerant en el sentit que cadascú faci amb la seva vida el que vulgui sent respectuós amb els altres. Ara bé, hi ha gent que s'escuda dient que s'han de respectar les opinions, però a part de dir-ho s'ha de fer. Si algú et diu que respecta molt la teva opinió i tot seguit et deixa verd... això no és respectar. Llavors vaig pensar de fer un joc: si s'han de respectar les opinions, respecta la meva quan et dic que no en tens ni puta idea. És una paradoxa, amb to de broma. A la cançó també hi ha alguna frase que parla de la nostra professió, que volem l'aplaudiment, que ens venem una mica tots plegats. Però tot i la ràbia amb què està cantada té un punt còmic.

Qui són els “proxenetes de la impunitat” que menciones a Pedres

És un joc de paraules que lliga amb tota l'estrofa: «Estem en mans d'il·luminats en la foscor / traficants de la il·legalitat / proxenetes de la impunitat». De la mateixa manera que no es pot traficar amb persones, tothom veu que això no està bé, tampoc es poden agafar valors que són de tothom, com la justícia, i prostituir-los. Seria això.

A Cor de titani

És una cançó d'amor a un androide. Em feia gràcia que l'obsolescència, que està relacionada amb les màquines, s'apliqués a la persona. M'agradava aquest joc, que no s'entén gaire, que al final l'obsolet soc jo, encara que tu siguis la màquina. Està una mica inspirada en la pel·lícula Her.

«Vull deixar de viure encongit», a No vull estirar-me al teu costat

Hi ha un parell de cançons que potser sí que són bastant sentides, i una és aquesta. L'altra és Mal, mel i mil i una nits.

Precisament a Mal, mel i mil i una nits

És curiós perquè aquest vers el tenia allà guardat. El vers titular seria l'altre, el que acaba amb «tempesta». I el de «ministre» era una d'aquelles coses amb què em trobo molt sovint quan faig una lletra: que l'originalitat està també en la ridiculesa. A la vegada que són atrevits i fora del comú, també et fa més por perquè jugues en un terreny més perillós. Pel que fa allò d'encongit que deies abans, són metàfores sobre sentir-te una mica empresonat. El que passa és que en aquella cançó, No vull estirar-me al teu costat, parlo molt del fet que jo no vull fer coses, però en cap cas estic culpant ningú. No hi ha cap retret. Vaig tenir molt en compte fer una cançó de desamor però intentant que l'altra persona la pogués subscriure al 100%.

Aquesta sensació d'estar encongit respira també a Vindré com una plaga

Sí. Ja t'he dit que dubto molt. Mai obtinc un gran reconeixement ni omplo sales grans, però me'n vaig sortint i em tranquil·litza pensar que amb poca cosa puc fer una cançó. És aquesta cosa que diuen dels escarabats, que no sé si és veritat, que sobreviuen als desastres nuclears. M'hi imagino, allà... Un futur agradable per a mi seria que, malgrat totes les anades i vingudes de modes, pogués anar fent el meu camí d'aquesta manera, sense fer massa soroll. És una cançó de resistència.

Què vas pensar quan una cançó teva com A.I.L.O.D.I.U., del disc Sacrifiqueu la princesa (2014), de sobte va arribar a les 100.000 visualitzacions a YouTube perquè havia sonat a la sèrie de TV3 A.I.L.O.D.I.U.Sacrifiqueu la princesaCites

Quan tens problemes, tendeixes a culpar-te a tu mateix, perquè penses: «Aquest disc no està arribant per tal raó». Bé, quan passen coses com això de Cites, t'adones que existeix un element que és totalment extern a tu. En dos anys la cançó havia tingut 7.000 visualitzacions a YouTube, i en dos mesos va arribar a les 100.000. Això et fa treure manies i pensar: «La pròxima vegada que tinguis dubtes sobre el que fas, pensa que no tot depèn de tu, no et fustiguis pensant que no has fet prou bé les cançons, o que no agraden, o que estàs antiquat o és que la gent ja no té interès en tu». Tot i que els esportistes també tinguin les seves limitacions, per molt que s'entrenin tenen un sostre de marca. També és una putada per a ells, però com a mínim és una cosa que no depèn de tantes variables. Vull dir, aquella marca et defineix, és una representació del que ets tu en la teva professió. En canvi, en els músics, les variables són infinites: de modes, d'aspectes d'imatge, de casualitats, d'atzars... Això et provoca inseguretat a l'hora d'avaluar-te a tu mateix. Si ho valores només des del punt de vista de números, t'estàs deixant una part molt important, perquè aquests números no només depenen de tu. És una mica un mal de cap.

Programes de televisió com La Voz

A mi se'm fa bastant difícil pensar que em cridarien per a La Voz... perquè no passaria el càsting. No soc el prototip de veu que busquen, i el que es valora són altres coses. Sobre la possibilitat d'anar-hi, depèn molt del moment. Si tingués una situació bona econòmicament i de feina, no ho faria. Però també et diré que en moments determinats he fet coses de les quals no estic orgullós. Aquí hi ha dos vessants: gent que es dedica a això al 100% i que fa de tot, com el Joan Colomo, i gent que té una altra feina i que la compagina amb la música. De la mateixa manera que estan molt més ocupats fent la seva feina, també els dona un cert relaxament, perquè el sou ja els arriba per un altre costat i si no els interessa una cosa no la fan. Jo com que sóc dels primers, dels que es dediquen totalment a la música, no puc dir segur que no. No vull fer com la Rosario, que es va cagar en la primera edició d'Operación Triunfo, dient que no eren artistes de veritat, i després ha estat en programes d'aquesta mena. Jo com a mínim soc més conseqüent.

Com seran els concerts d'aquest any?

El 80% o el 90% dels concerts els faré sol. En alguns casos hi haurà un format de trio, com passarà el 25 de maig a la sala Barts de Barcelona: jo faré tot el disc sol i completaré el concert a trio amb altres temes.

Tens preparats arranjaments de banda per a les cançons noves?

De moment no, però és evident que és bastant més fàcil vestir que desvestir. Posar alguns arranjaments no ha de ser tan difícil com agafar el 7 songs for an endless night i despullar-lo amb l'acústica. A l'hora de fer els repertoris m'agrada poder triar entre moltes coses i tenir una llista molt llarga. Em sento com un entrenador de futbol: va, vinga, avui jugues tu.

stats