Publicitat
Publicitat

DIETARI

Matinades

"CERCA DE ROSAS , donde primero alumbra el sol, el faro se mueve frío, Dalí le daba conversación... " Fa molta estona que hem acabat l'actuació, però som als camerinos de l'espectacle Dalí canta i costa de marxar. És la tercera vegada que vénen a avisar el Kiko. A les vuit del matí ha de sortir cap a Barbastre a fer un concert. Jo he de marxar a la mateixa hora cap a un assaig. Segur que l'endemà haurem de pagar factura, però el moment és ara. L'Albert li ha demanat una cançó que parla del sol que escalfa. El Kiko li diu que el seu sol il·lumina més que escalfa, i li canta la Casa cuartel . Ell va néixer a Figueres, el seu pare era un guàrdia civil destinat a Roses, tot i que no hem parlat d'aquest tema. Jo li demano per l'adaptació del poema de Martí i Pol No demano gran cosa i ell canta el seu No pido mucho, del disc mític del 77 Veneno . Aquell que a la portada lluïa una placa de xocolata de fumar amb el nom gravat a sobre. Més tard encara, ens quedem sols mentre ell va tocant al meu costat i em va comentant els diferents pals del flamenc. Ara em toca una soleá . A la manera de Morón, ara a la de Sevilla i després a la de Jerez. Em parla del Toti Soler quan va anar a Sevilla a aprendre d'un gran mestre. Fins i tot va acompanyar algun cantaor abans de tornar cap a Catalunya. Em vénen al cap la Sardana flamenca i Sevilla del disc El gat blanc, del 71. Seguim amb la guitarra. Així la tocaria Raimundo Amador, em comenta abans de començar a omplir els compassos de floritures. Arriba el Montoyita, guitarrista que acompanya Estrella Morente, i s'asseu a la meva esquerra. Es van passant la guitarra davant meu i jo vaig xalant. S'adreça al Kiko i l'anomena " maestro " i quan arriba el fill de l'Estrella li comenta que té al davant l'autor de Volando voy . El nano flipa encara més que jo.

Són prop de les quatre de la matinada quan vaig cap a l'Hotel Duran. Penso en el meu pare, que també va ser destinat a Girona, com el del Kiko. En aquells anys de dictadura, Girona i Menorca eren destins de càstig per a funcionaris. Mal comunicades, en una cantonada del mapa, i amb una llengua pròpia i clandestina que les feia encara més hermètiques. Recordo com van desaparèixer les úlceres sagnants quan va passar a ser un civil més. Em va sorprendre que a les primeres eleccions votés a Santiago Carrillo. Tot i que ell no era guàrdia civil i no havíem de viure en una caserna, molts caps de setmana passava els matins a la de la plaça de Sant Pere, mentre em pessigaven les galtes i em preguntaven si quan fos gran seria policia. Al cap em ressona la coda final de la cançó del Kiko. " Y el solo quiere irse muy lejos, cogerla de la mano y salir corriendo ".

EL TREN ESTRELLA és l'única opció que tinc per arribar a l'hora. Se m'ha escapat el de les 9 i el següent ja surt pocs minuts abans de les 11. Em gasto 15 euros per arribar a Girona a temps per a l'assaig, però quan sóc a l'andana anuncien per megafonia un retard de 25 minuts. Un cop a dins del tren passa el revisor. Amb el bitllet a la mà, li dic que ja li ensenyaré, però amb retard. Ell em contesta: " ¿Esto se le acaba de ocurrir ahora mismo? " Li dic que he tingut mitja hora sota el sol de l'estació de Figueres per pensar-hi. Quan baixo encara no li he entregat el bitllet. Des de la porta m'acomiada i em reclama més cultura. Li dic adéu amb la mà mentre li recordo que potser estaria millor a Albacete. Allà deu haver-hi molta cultura. Són capaços de fer un AVE per a només set passatgers, mentre que aquí, a la porta d'Europa, el cap de setmana estem més mal comunicats que Timbuctu.

LA DALINIANA FLOR sona a l'escenari de l'Acústica. Fa més d'onze anys em vaig quedar a dormir a la Casa Alta de Tiana. En Pau em va cantar aquesta cançó assegut en una cadira al costat del llit on m'anava adormint. No vaig entendre per què no l'havia enregistrada encara. Era preciosa com una rosella del Dioptria . L'endemà se'ns va fer tard i no trobàvem cap lloc per dinar. L'atzar va fer que acabéssim matant la gana a casa d'un conegut comú. Allà, entre calçot i calçot, vaig conèixer la que seria la mare dels meus fills, en un jardí zen.

PASCAL COMELADE em sorprèn. Ja m'ho havia dit l'Albert. És com tocar amb un clàssic no contaminat pels tics de la indústria i del negoci. Ens veiem mitja hora el dia abans de l'estrena. En tenim prou per entendre'ns. Tinc la sensació d'estar tocant amb un músic com ja no en queden. Tot flueix de la manera més orgànica possible, malgrat la son que arrossego. Quan acabi l'aniversari dels Sopa ens trucarem per reprendre-ho allà on ho hem deixat.

PUBLICITAT

EDICIÓ PAPER 04/12/2016

Consultar aquesta edició en PDF
PUBLICITAT
PUBLICITAT