Publicitat
Publicitat

El líder de Dinosaur Jr. no aprofita la bellesa de l'últim disc per seduir el públic

J Mascis presenta noves cançons en una bromera de distorsió

Van ser poques les persones que es van atansar a la [2] de l'Apolo pensant que el concert de J Mascis podia ser un bon final per a aquesta diada de Sant Jordi. Mentre un públic que no arribaria a omplir mitja sala queia amb comptagotes, Edith Crash es va encarregar de trencar el gel. Armada amb una guitarra acústica i accionant amb els peus un bombo i una pandereta, la rossellonesa establerta a Barcelona va fer més agradable l'espera i es va convertir, ella sola, en una petita banda de rock elemental que recordava, en alguns moments, els primers discos de PJ Harvey.

Mascis va aparèixer sol a l'escenari, que va omplir només amb la seva ja característica cabellera blanca sobre una samarreta amb la boca dels Rolling Stones. Els que s'aplegaven a la sala feien silenci esperant que el líder dels seus admirats Dinosaur Jr. oferís bellesa acústica en comptes de decibels. Escoltant Several shades of why (2011), un bell compendi de cançons de folk senzill i al·lucinat, tot feia pensar que seria així: s'ha acceptat, d'alguna manera, que Mascis és una mena de Neil Young de baixa fidelitat i se n'espera, com del canadenc, la capacitat d'emocionar les pedres.

Però el d'Amherst, amb la vista fixa a terra ( shoegazing acústic?), no només va mostrar-se reaci a saludar o a establir cap mena de contacte amb el públic, sinó que va fracassar a l'hora de fer-lo combregar amb la seva proposta. El que en disc és equilibrat i ple de matisos, en directe es va convertir en una bola molt difícil d'empassar. Mascis havia connectat la guitarra acústica a un o uns quants pedals de distorsió que, en lloc d'oferir intensitat, van acabar construint una muralla sònica.

Temes com Not enough i Several shades of why tenen prou entitat com per caminar despullats i, cantats per la veu tímida i cavernosa de Mascis la melodia que amaguen hauria de ser suficient per transportar-nos a paisatges estranyament evocadors. Però embolcallats en un embarbussament sonor, sense baix ni bateria per apuntalar l'electricitat desfermada, els temes es perdien en un continu indeterminat que convidava a pensar en la llista de la compra.

De tant en tant, Mascis samplejava una successió d'acords amb la loop station i es lliurava a estèrils exercicis de dits que en una guitarra acústica encara sonen més encarcarats. En alguns moments s'intuïa una intenció semblant al magnetisme oníric que causava el Niandra Lades and usually just a t-shirt de John Frusciante, però amb una execució mecànica i buida. Aturant les cançons per afinar la guitarra o acabant-les bruscament, barallant-se amb el faristol on tenia les lletres, Mascis semblava que tenia pressa per acabar. Tant, que fins i tot els bisos van semblar una obligació. Un mal dia pot tenir-lo tothom, però això no és excusa per malmetre la il·lusió d'una colla de fans amb una hora de tedi monumental.

PUBLICITAT

EDICIÓ PAPER 04/12/2016

Consultar aquesta edició en PDF
PUBLICITAT
PUBLICITAT