Publicitat
Publicitat

MARTIRIO EL MOLINO 7 DE MARÇ CròNica MÚSICA

La cantant triomfa en la primera de les seves dues nits al local del Paral·lel

Martirio, la reina d'El Molino

Des de la nit de dilluns, el local més famós del Paral·lel de Barcelona ja té la seva molinera major, batejada així per una veu anònima i entusiasta que va sortir d'entre el públic motivada per una Martirio insuperable, i visiblement emocionada per tornar al mític Molino, on ja havia actuat als anys vuitanta amb el grup Jarcha. "No hi ha un lloc al món més total que El Molino", va afirmar l'artista de Huelva, impecablement vestida i tocada, com sempre, per una de les seves singulars pintes de disseny propi.

Va començar interpretant de forma superba Romance de la rosa , un poema de Federico García Lorca amb música del seu gran amic Kiko Veneno, que formava part del seu primer disc, Estoy mala (1986), al qual es va referir per tornar a afalagar el local del Paral·lel: "Recordo que quan estava de promoció amb aquest disc em van portar aquí i hi havia Conchita Márquez Piquer amb Ramiro Oliveros. Vaig venir per saludar-la perquè la seva mare va ser el màxim per a mi... I ara torno a ser aquí!"

Martirio va anar repassant els temes d'aquesta joia que és Martirio. 25 años en directo (2009), que va gravar a la sala Luz de Gas de Barcelona com a agraïment pel suport del públic català durant tota la seva carrera. I ho va fer amb l'elegància que només ella és capaç de donar a una cobla o a un acudit prodigiosament interpretat. Un viatge per la seva prolífica trajectòria en forma de cobla, però també de jazz, blues, bolero, tango i fandangos de la seva Huelva natal. Un ram de maneres d'entendre la música que s'entrellacen i es retroalimenten en la seva veu.

Més enllà del que és merament musical, la dona que s'ha atrevit a decorar-se el monyo amb l'Empire State segueix fermament fidel als seus ideals, com la reivindicació d'una dona lliure i independent, de la qual en fa bandera. No va faltar, doncs, la combativa versió de La bien pagá , que Martirio capgira, canvia el protagonista i transforma completament el sentit de la història fent que la que esculli sigui la dona: "Jo sóc la bien pagá perquè els meus petons vaig cobrar", canta. Hi va haver més missatges esmolats a Mi marío , que l'artista va presentar com un tema tan masclista que inevitablement acaba sent feminista.

Ironia i rebel·lia es van barrejar amb l'emoció i el sentiment a l'hora d'homenatjar el desaparegut Mario Pacheco (director de Nuevos Medios, segell del seu últim treball) amb El producto r. O el seu gran aliat i mestre Carlos Cano, cantant amb tota la seva ànima Maria la Portuguesa . Però sobretot hi va haver molt d'humor, injeccions de vida i d'alè, com les que va propinar amb uns fandangos en què va recordar que cal ser com l'acer: " Antes romperse que doblarse ". Tot això amb "la filharmònica al darrere": la guitarra còmplice del seu fill Raúl Rodríguez i un piano que tan aviat sonava explosiu com íntim a les mans de Jesús Lavilla.