MARK OLSON LA [2], 20 DE MARÇ
Cultura 22/03/2011

Mark Olson omple de cançons i emocions una sala quasi buida

Ricard Martín
2 min
Mark Olson, desèrtic trobador californià, va exercir el seu ofici per a gaudi d'uns pocs afortunats incondicionals .

Crònica FolkSovint es parla de l'augment d'assistència a concerts en detriment de les vendes de discos. Però quan un artista pura sang com Mark Olson -ànima de The Jayhawks i patum del folk nord-americà per mèrits propis- només aconsegueix reunir poc més d'una seixantena de persones, falla tota l'equació. Ells s'ho perden.

Davant del poc engrescador panorama d'un grapat de fans reunits davant l'escenari, Olson va recórrer al sarcasme: "He crescut al desert de Minnesota i veure aquestes multituds a Europa sempre m'aclapara", va saludar, sorneguer. On no hi va haver ni rastre de sarcasme va ser en la interpretació. Olson, amb l'única companyia de dues guitarres i una corista percussionista d'aires germànics, ens va oferir el seu cançoner despullat, com si fóssim davant la llar de foc de casa seva. Many colored kite (2010) potser no és el seu millor disc -ofereix cinc melodies sumptuoses i després fa figa- però hem de recordar que Olson venia de publicar Salvation blues (2007), un intens tractat de ruptura sentimental i de la vida després del desamor que val el seu pes en or. I amb els millors retalls d'aquest dos àlbums va teixir un recital de butxaca excepcional. D'ell sempre s'ha dit que era la part més crua, més folk de The Jayhawks. I és cert, però també és veritat que les seves cançons en solitari mantenen aquella qualitat de pregària que va fer únics The Jayhawks.

Podem adscriure Olson a la tradició folk de Bukka White i Townes van Zandt, cançons d'alè desèrtic i polsegós però amb melodies gentils que ens recorden la part lluminosa de la vida. "Alguns vénen aquí a morir, nosaltres hi venim a viure", va ser el mantra més corejat de la vetllada, de Clifton Bridge . Someone to talk with o Morning Dove van rajar com glops d'aigua fresca davant de Joshua Tree, acompanyats per la veu de seda d'Inge, la seva assistent nòrdica. Olson, tant capaç d'embadalir l'audiència del Primavera Sound com d'hipnotitzar un bar, va aconseguir moments d'emoció màxima. A Linda Lee , tendra evocació de la vida rural, amb l'únic acompanyament d'un harmònium en miniatura, va aconseguir que les llàgrimes rodolessin per la cara d'homenots amb pinta de motard .

Per posar les dents llargues als fans de The Jayhawks absents, direm que Olson va recuperar els himnes de Wichita, Over my shoulder, Pray for me i Sister Cry -totes de Hollywood town hall i Tomorrow the green grass -, clàssics de l'americana entonats amb la convicció lleugera del que sap que l'únic equipatge imprescindible és una guitarra i una bona cançó. Aquest era l'últim concert de la gira d'Olson. El que podria haver sigut un tràmit desmenjat per la manca de públic va esdevenir una deliciosa estona amb un mestre artesà. Olson, cantautor tel·lúric, va prometre que al dia següent pujaria als Pirineus a tocar l'harmònium. Segur que alguna cançó en sortirà!

stats