Publicitat
Publicitat

Marina Espasa: "Retrato una societat de final de l'Imperi Romà"

L'Alícia, la protagonista de La dona que es va perdre (Empúries), és arquitecta. Durant la dècada dels 90 i fins a l'arribada de la crisi, els arquitectes van ser una peça clau en la construcció de la Barcelona del disseny. Aquesta Barcelona hi surt molt, al llibre...

Tots els barcelonins hi estem molt obsessionats. A l'hora de preparar els Jocs Olímpics es va començar a parlar de com els polítics ens arreglarien la ciutat: Barcelona s'obriria, deixaria de ser una ciutat que vivia d'esquena al mar. I en certa manera va ser així. Amb els anys es passaria de "Barcelona, posa't guapa" a "La millor botiga del món". Va ser amb el Fòrum quan a molts barcelonins els va caure la bena dels ulls: es van adonar que aquella ciutat no s'estava construint per a la gent que hi vivia. Els objectius eren uns altres. Ara per ara, el parc del Fòrum només serveix per al Primavera Sound. Com pot ser que una construcció tan cara només es faci servir tres dies a l'any?

Dediques uns quants capítols al Primavera Sound, un festival ple de visitants amb ulleres de pasta. Els talps de la novel·la -que volen conquerir el món dels humans- també en porten.

Els moderns són un col·lectiu que pretén ser molt original però que a l'hora de vestir-se acaba sent força uniformitzat. Els talps es disfressen de moderns perquè em va semblar que a Barcelona n'hi ha molts!

L'Alícia també és moderna. Al principi de la novel·la deixa la seva parella i no triga a tornar-se a enamorar.

Ella creu que cada dia hauria de ser diferent. Les rutines marcades li fan por. Amb el Pere se sent lligada i atrapada: és per això que el deixa. Quan coneix el topògraf, se n'enamora, i quan ell desapareix decideix anar-lo a buscar on sigui.

L'amor adolescent que l'Alícia és capaç de viure amb el topògraf després d'anys de relació estable és un reflex d'una generació peterpanesca, que es nega a créixer?

Conec molta gent que, sense saber per què, ha deixat la parella. Tot els anava bé fins que s'han començat a ofegar i es decideixen a fer un cop de timó. Ens passem el dia veient pel·lícules i llegint llibres que ens prometen que el mite d'un enamorament especial és possible. La societat ens ha fet consumistes a molts nivells. Em fa l'efecte que sortim d'uns anys en què l'avorriment social havia arribat fins al límit. La gent tenia una feina estable, un pis, una parella... i llavors començava a buscar altres coses.

D'aquí neix la màquina d'intercanvi de sexes, a la novel·la.

Sí. L'Artur i la Júlia proven noves experiències, però ho fan amb esperit decadent. Retrato una societat de final de l'Imperi Romà.

Els talps tenen l'habilitat de posar-se i treure's el cor. Els humans no estem tan lluny d'aconseguir-ho...

Han estudiat tan bé la nostra societat que s'han adonat de seguida que als humans ens confon molt l'amor. Els talps es treuen el cor per anar per feina. Si se'l deixen posat, comencen els problemes.

El títol de la novel·la és un homenatge a l'escriptor Francesc Trabal. Com el vas descobrir?

Vaig començar amb Vals , vaig continuar amb Hi ha homes que ploren perquè el sol es pon i llavors vaig arribar a L'home que es va perdre . Trabal és molt divertit. Passa el mateix amb Boris Vian. Tots dos autors m'agraden molt: el que no volia, però, era imitar-los.