Publicitat
Publicitat

FESTIVAL DE CINEMA DE CANES

El cineasta nord-americà deixa caure la seva última pel·lícula al certamen francès

Malick fa esclatar un volcà a Canes

Hi haurà qui la detestarà, i hi haurà qui la col·locarà en un altar. És l'eterna penitència que han de passar els esdeveniments que fan història. I, encara que a molta gent li costarà de pair, Terrence Malick va fer ahir una nova creu en el temps quan The tree of life es va presentar al Palais. Les opinions van ser diverses, i les expectatives prèvies tampoc coincidien. Tanmateix, a ningú se li va acudir quedar-se a fer el mandrós al llit, i encara que diumenge a la nit Canes va anar a dormir tard embriagat amb la nova pel·lícula de Bertrand Bonello, L'Apollonide. Souvenirs de la maison close , la ressaca no es notava a la cua que des de quarts de vuit del matí ja feia pressió davant del teatre -amb tothom disposat a mossegar per tenir lloc-. Afortunadament no es va fer curt de butaques i la sang no va arribar al riu.

És difícil fer-ne una sinopsi justa. A The tree of life , Malick explica la història dels O'Brien, una família americana dels anys 50 que ha perdut el tren del somni americà. I ho narra amb un trencaclosques de records fragmentaris que supera tot el que pugui fer pensar en una línia narrativa. "Jessica Chastain i jo vam rebre un guió immens quan en Terry ens va plantejar el projecte", explicava Brad Pitt, cap de càsting de la pel·lícula. "Però crec que mai no va tenir cap intenció de seguir-lo. Als tres nens ni tan sols els va donar el text. Cada dia arribava al set i els preguntava què els venia de gust fer". Les idees preconcebudes estaven prohibides durant tot el rodatge, i la consigna era captar l'accident, trobar un moment fresc, espontani i, per descomptat, irrepetible. "Posar-me en mans de Malick ha estat un encert en la meva carrera", seguia Brad Pitt. "Veig d'una manera completament diferent tot el que he fet fins ara".

Terrence Malick no és un d'aquells cineastes que fan pel·lícules amb la voracitat de qui obre una bossa de patates fregides. Va rodar el seu primer llargmetratge l'any 1973, i fins a The tree of life només havia enllestit quatre films - Males terres , Dies del cel , La fina línia vermella i El nou món- . Entre estrena i estrena ha deixat sempre un temps de reflexió per assegurar-se que res no es feia sense senderi. L'estratègia ha estat efectiva, perquè cada nou títol ha aconseguit fer envellir l'anterior, i tots ells han esclatat com bombes de rellotgeria.

Malick busca la pedra filosofal

Per apreciar The tree of life cal tenir fe. I fe és una paraula de les que espanten. No és estrany que la seva estrena en competició hagi creat tanta controvèrsia. Malick devia saber-ho, i per això va decidir no presentar-se a la roda de premsa, en què un auditori a vessar de periodistes l'esperava com un còctel de llengües verinoses i afalacs. The tree of life és perillosa perquè posa sobre la taula els grans interrogants que ballen pel cap de l'home des del principi dels temps, amb un component místic que s'explica més enllà del seny. "Tot i que no té una religió particular, es pot dir que Malick és creient", declarava Pitt. Potser l'única patinada que ha fet aquest cop és l'últim quart d'hora, un epíleg en què el fins aleshores molt ben controlat misticisme trontolla cap a les formes de David LaChapelle fent videoart amb els personatges de Lost .

PUBLICITAT

EDICIÓ PAPER 04/12/2016

Consultar aquesta edició en PDF
PUBLICITAT
PUBLICITAT