Publicitat
Publicitat

La Magrana reedita 'Món mascle', de Terenci Moix

Està considerada com una de les novel·les més agosarades de la literatura catalana. El 1971, any en què es va publicar, va aparèixer com una novel·la de gènere sense precedents a les lletres catalanes

L'editorial La Magrana reedita 'Món mascle', la novel·la més agosarada de Terenci Moix.  L'autor la va publicar el 1971, quan ja estava considerat com l''enfant terrible' de les lletres catalanes i un dels autors més premiats i provocadors. 

La novel·la, que narra la història d'un cantant de renom internacional que és raptat per uns emmascarats en una ciutat egípcia, "hagués sigut un fracàs en mans d'un altre escriptor; s'hagués convertit en una exhibició d'escenes de sadisme festiu sobre l'exotisme d'un decorat de basar", va escriure Pere Gimferrer al pròleg de l'edició en castellà de 1998. "No és una novel·la repressiva, sinó un al·legat contra la repressió política", va escriure el mateix autor sobre la novel·la.  "Porto als límits de la crueltat –va afirmar també l'autor– un estat de dominació que té totes les eines típiques del feixisme quotidià, els transmeto a través de les seves formes més reconeixibles i utilitzo l'estètica de la subcultura".

'Món mascle' va ser una novel·la de gènere sense precedents en la literatura catalana. Beu tan de la literatura de Sade com de Flash Gordon i les revistes de culturisme.

Segons Juan Bonilla, biògraf de Terenci Moix, la novel·la és "el dibuix d'una societat totalitària on la repressió és fonamental, la llibertat una heretgia i els sentiments una debilitat que condemna aquell qui es permet el luxe de tenir-ne".


Món Mascle
 
Terenci Moix
 
 
Publicada originàriament el 1971, quan Terenci Moix ja és l'enfant terrible de la literatura catalana i un dels seus autors més premiats, reconeguts i provocadors, Món Mascle és la més agosarada de les seves novel·les, la més trencadora i extrema de totes les que va escriure.
 
Món Mascle hagués estat un fracàs en mans d'un altre escriptor; s'hagués convertit en una exhibició d'escenes de sadisme festiu sobre l'exotisme d'un decorat de basar”, Pere Gimferrer al pròleg de l'edició en castellà de 1998.
 
RBA-La Magrana ha publicat també Terenci del Nil.
Terenci Moix, sobre Món Mascle
 
“La cosa més bèstia que s'ha escrit en aquest país”
 
“No és una novel·la repressiva, sinó un al·legat contra la repressió política”
 
“Portat al camp estètic, es tracta del testimoni d'una societat repressiva: la societat que devora als seus propis fills, una constant molt clara en la meva obra, si bé a Món Mascle queda transmesa amb mitjans fantàstics”
 
“Porto als límits de la crueltat un estat de dominació que té totes les eines típiques del feixisme quotidià, els transmeto a través de les seves formes més reconeixibles i utilitzo l'estètica de la subcultura”
Un jove cantant de renom internacional és raptat per uns emmascarats en una ciutat egípcia i traslladat a un territori mític, exuberant de fantasia i colossalisme, on la crueltat és l'única conducta possible. Allà s'erigirà en príncep d'aquesta civilització insòlita i haurà de cenyir-se als seus costums, per no ser considerat feble i indigne pels seus súbdits. Amb aquest argument favorable a tota mena d'excessos, Terenci Moix va escriure una novel·la d'un gènere sense precedents en la literatura catalana i que no ha estat fressat mai més. Una obra que bevia de Sade, Flash Gordon, els pèplums i les revistes de culturisme. De la literatura eròtica i de la història de l'arquitectura. Un text barroc, fantàstic i al·lucinant amb una crítica subjacent als fenòmens polítics i socials de nostre temps. Segons Juan Bonilla, biògraf de l'autor, Món Mascle té una finalitat diàfana: «el dibuix d'una societat totalitària on la repressió és fonamental, la llibertat una heretgia i els sentiments una debilitat que condemna aquell qui es permet el luxe de tenir-ne».
Terenci Moix (1942-2003). Pseudònim de Ramon Moix Messeguer, és un dels escriptors amb més ressò en la literatura catalana del darrer terç de segle xx. Fent una entrada fulgurant en l'escena literària, es va donar a conèixer amb La torre dels vicis capitals (1968), la qual van seguir Onades sobre una roca deserta (1969), El dia que va morir Marilyn (1969), Món Mascle (1971) i Siro o la increada consciència de la raça (1972), entre altres títols, que li van valdre alguns dels premis més importants de la literatura catalana. Professionalitzat com a escriptor i col·laborador assidu de diverses publicacions, a partir dels anys vuitanta Terenci Moix va decantar-se fonamentalment pel castellà en les seves creacions literàries, amb una dotzena d'obres entre les quals hi ha No digas que fue un sueño (1986, premi Planeta), Garras de astracán (1991), Venus Bonaparte (1994) i El arpista ciego (2002), i el retorn al català amb El sexe dels àngels (1992, premi Ramon Llull). Autor polifacètic, al llarg de la seva carrera també va escriure tres volums de memòries amb el títol genèric d' El peso de la paja, nombrosos assaigs, especialment sobre cinema, i llibres de viatges, entre els quals Terenci del Nil.