ENVIAT ESPECIAL A CANESAhir, en el primer dia plujós d'aquesta edició del Festival de Canes, es va presentar al certamen francès Madagascar 3 , el nou capítol de la saga animada que protagonitzen uns animals del Zoo de Nova York enfrontats als rigors de la vida en llibertat a l'illa africana del títol. Després de dos lliuraments a la jungla, els personatges fan ara una aturada a Europa en el seu viatge de tornada a Nova York i acaben unint-se a un circ ambulant.
És evident què en treu, el festival, d'infiltrar a la secció oficial un representant del Hollywood més comercial: artilleria pesant promocional. Ben Stiller, Chris Rock, Jessica Chastain, David Schwimmer i Jada Pinkett Smith, les veus principals de la versió original del film, van aterrar ahir a la Croisette per presentar la cinta i afegir encara més glamur al festival.
Madagascar 3 amaga una petita sorpresa en els títols de crèdit: un dels guionistes és el director indie -i també guionista habitual de Wes Anderson-Noah Baumbach, el cinema agredolç i afrancesat del qual no podria estar més allunyat de la cinta animada. Stiller, que va treballar a les seves ordres a Greenberg , va elogiar Baumbach assegurant després: "Tot i que al principi volia que el meu personatge se suïcidés, en general és un paio divertit".
Viatges de plaer
De Madagascar a Kènia. L'austríac Ulrich Seidl és un d'aquells directors que no es conformen a explicar una història. Necessita sacsejar l'espectador, agredir-lo. A Paradise: Love , primera part d'una trilogia protagonitzada per tres dones diferents d'una mateixa família, Seidl utilitza el turisme sexual que practiquen dones europees a Kènia per explorar la frustració femenina i la naturalesa transaccional de les relacions que s'hi estableixen.
A través dels ulls de la Thérèse, que trepitja per primera vegada aquest mercat de la carn, descobrim un paradís del colonialisme sexual institucionalitzat en què el desig no és tan determinat com la sensació de poder. El director no es conforma a exposar els fets: els refrega contra l'espectador i estira la durada de les seqüències en les quals els cossos dels uns i les altres expliquen la submissió millor que les paraules.
La Thérèse persegueix amor i afecte en els noiets que se li acosten. Ells, només diners. Cap relació l'omple. Quan les amigues del complex turístic li regalen un boy pel seu aniversari ("és teu, del cap a la cigala"), cap d'elles és capaç de provocar-li una erecció. Es desespera. "La pel·lícula tracta de la soledat femenina: a casa, les dones del film estan frustrades pels seus cossos, però a l'Àfrica només importa el color de la pell". Ho diu Margarete Tiesel, una excepcional Thérèse que es perfila com a candidata al premi a la millor actriu del festival.
Germà gran
Matteo Garrone es va emportar el 2008 el Gran Premi del Jurat de Canes amb Gomorra , un fresc naturalista sobre la putrefacció moral i social que provoca la màfia a Nàpols. Ara canvia de gènere i apunta cap a la comèdia all'italiana al film Reality , sàtira sobre la cultura de l'èxit i la fama que alimenten alguns programes de telerealitat. El protagonista és el Lucciano -interpretat per Aniello Arena, un home que és a la presó des de fa 18 anys-, un peixater napolità que, un bon dia, es presenta a un càsting del Big Brother italià i en surt convençut que serà un dels participants. Abans que arribi la trucada de confirmació, el Luciano s'obsessiona a preparar la seva nova vida com a concursant televisiu, es ven la botiga i es comporta com si les càmeres ja l'estiguessin vigilant.
Versió bastarda de Benvingut, Mr. Marshall i El xou de Truman , el film és irregular en el plantejament dramàtic i massa simplista en la crítica als mitjans. Qualsevol episodi de Black mirror és més estimulant que aquest Reality , que, no obstant, té el nervi de Garrone a l'hora de rodar l'estupenda seqüència inicial.
El festival organitzava ahir un sopar de gala, amb Sean Penn de gran reclam, per recaptar fons per la reconstrucció d'Haití. És el primer de la història del certamen, un fet en què deu haver influït molt la convicció de l'actor. "Sempre es diu que no s'ha d'enviar peix al Tercer Món sinó ensenyar-los a pescar. Però és que a Haití no hi ha ni un fotut peix!", exclamava. Gràcies a ell, Canes se sentia ahir més solidari. Per un dia.
