L'ESCANDALL
Cultura 08/10/2016

Macbeth i l’excel·lència

i
J. A. Mendiola
3 min
L’òpera Macbeth va inaugurar divendres la temporada al Gran Teatre del Liceu.

PeriodistaNo hi havia àries top ten i la gent va trigar a recompensar els mèrits de Macbeth. Alguns bravos aïllats i sinceres mamballetes d’aprovació davant l’evidència. Potser també fos perquè era tot tan copsador, tan autèntic, que no hi havia manera de perdre la concentració, fins al punt que hom hauria desitjat que no hi hagués intermedis per poder seguir un argument tan absorbent, uns personatges tan humans, elevats a la màxima potència, una història tan fàcilment recognoscible amb tan sols eliminar la “metàfora” de la sang. De veritat que no és gens senzill saber per on començar a parlar de l’òpera que divendres inaugurà la temporada al Gran Teatre del Liceu. La producció d’aquest Macbeth, de Giuseppe Verdi, té poques fisures: des d’una direcció artística brillant, encara que pràcticament el disseny sigui en blanc i negre, fins a un repartiment de primera magnitud, que a més a més hi va estar magnífic. Però i el cor? La resposta és exultant, impecable, majestuós que amb una tela negra al darrere com a únic escenari interpretà un Patria opressa d’antologia, per posar-ne un exemple, i això que no es va poder lluir amb la Vittoria! final que hi havia afegit Verdi, perquè el director artístic, Christof Loy, havia decidit que el final és la mort de Macbeth i no el cant victoriós de les tropes escoceses encapçalades per Macduff. No és una mala opció, o si més no és una manera de donar més prestància als dos personatges principals, a la tessitura psicològica que els envolta i que sens dubte va ser el que va seduir Verdi, de manera que deixà tot un seguit d’anotacions a la partitura sobre com s’havia de cantar per donar més consistència i verosimilitud als estranys protagonistes, que potser no ho eren tant. Naturalment estam davant la versió parisenca de Verdi, retraduïda a l’italià. El primer cop que Verdi s’enfrontava a un Shakespeare i que no repetí, i no per manca de ganes, fins a les acaballes de la seva carrera, amb dues obres mestres com Otel·lo i Falstaff.

La pregunta a si Macbeth també ho és, la resposta és que si no ho és se li assembla, sobretot després d’haver vist i sentit la producció que ens ocupa. La posada en escena de Christof Loy és gairebé impecable. Tant se val si el vestuari és atemporal, el que val és estar en tot moment i circumstància al servei de la història, dels personatges. La seva disposició sobre l’escenari potser ben bé la podríem qualificar de cinematogràfica pel que fa al llenguatge, com per exemple a la contundent conclusió del segon acte, que es podria haver rodat en un picat-contrapicat de llibre. De la il·luminació podem dir que és una altra lliçó, on no tan sols s’ha valorat l’estètica per l’estètica. La il·luminació marca també la densitat del moment, utilitzant des d’una llum blanca fins a una significativa pinzellada al rostre de qui la rep. De les veus principals res a dir que no sigui magnificar-les. Ludovic Tézier va treure gairebé tota la paleta de colors que hi ha sobre l’original, frasejant amb seguretat com ho requereix un personatge farcit de matisos, cruel dèbil, dubitatiu, covard... i que Verdi no en va voler estalviar cap. De fet, és l’òpera on potser el compositor hi posà més empriu a expressar tots els sentiments, sensacions i condició humana dels dos personatges protagonistes. Deia Verdi que no volia una veu bella per a Lady Macbeth, havia de ser “aspra, tèrbola, sufocada...”. Martina Serafin, que, com el mateix Tézier, debutava al Liceu, va ser l’encarregada d’interpretar la protagonista més malvada de la història de la literatura i de l’òpera amb alguns moments que són els que en determinen la valoració. Notable a La luce langue, que ve a ser com el Credo de Iago. “Als difunts no els cal regnar. Per a ells un rèquiem. L’eternitat”. Tampoc no manquen colors al personatge en qüestió, tant ha de parlar com cantar uns aguts belcantistes, per de sobte passejar-se per les zones més greus, i Serafin ho aconseguí amb eficàcia sobrada. A tot això, ambdós en tot moment mostren les seves aptituds per a la interpretació, tenint en compte que són molts els registres que han de posar als seus personatges. Vialij Kowalijow, en el paper de Banco, va estar a l’altura dels seus companys de repartiment, que tingueren la inestimable cooperació de Giampaolo Bisanti al capdavant de l’Orquestra Simfònica del Gran Teatre de Liceu. I mai més ben dit Gran Teatre.

stats