Crònica música
Cultura 05/03/2011

Luz Casal torna al Liceu amb els boleros de 'La pasión'

Borja Duñó
2 min
En la primera part del concert Luz, vestida de vermell, va cantar els boleros del seu últim disc, 'La pasión' .

Veient com el públic de Luz Casal es feia fotografies a les escales principals, a la sala dels miralls i assegut a les butaques, era impossible no recordar que aquests dies, al Gran Teatre del Liceu, s'hi representa Parsifal , cinc hores i quinze minuts de Wagner. Els públics d'una cosa i de l'altra no tenen res a veure? Hi ha una música per a cada ocasió? En tot cas, els fans més acèrrims de Luz ja havien trepitjat com a mínim una vegada el Liceu i, dijous, la cantant gallega hi tornava després de superar un segon càncer.

Casal va estructurar el concert en tres parts ben diferenciades, amb els seus canvis corresponents de vestuari. La primera, de vermell, vestit curt, va servir per repassar els boleros inclosos en el seu últim disc, La pasión (2009), un repertori clàssic que ret tribut als grans compositors dels anys quaranta, cinquanta i seixanta (René Touzet, María Grever, Eduardo Magallanes…). Amb una instrumentació molt escaient -seccions de metall i de corda incloses- la seva veu va solcar les profundes emocions d'una música que evoca grans i llunyans amors i es balanceja com les onades.

En aquesta mateixa part, Casal va incloure també alguns hits de la seva trajectòria com No me importa nada -orgasme del col·lectiu femení- i Es por ti ( Boig per tu ) -amb la tornada en català, un record per a Carles Sabater, i la corresponent ovació del respectable-. Un nuevo día brillará i Besaré el suelo van fer una mica de transició cap a la part més rockera -ara amb pantalons negres, camisa daurada i llums de discoteca-, en què es va obrir la veda al picar de mans descompassat i als crits de: " Guapa! ". A poc a poc, les llotges es convertien en un envelat.

El repertori més rocker de Casal - Plantado en mi cabeza , Tal para cual , Rufino i Loca - va ser també el menys interessant. Dirigits pel bateria Tino di Geraldo, els instrumentistes interpretaven amb tanta correcció com poca imaginació uns arranjaments molt descafeïnats. Solos de guitarra que fa deu anys ja estaven passats de moda van fer més difícils d'empassar uns temes en què la veu de Casal quedava tapada per la resta i que ni de bon tros brillava com ho fa en els mitjos temps, quan l'acompanyament deixa espai per perdre's en les rugositats de la seva veu, tan viscuda i eloqüent.

Després d'un inevitable Un pedazo de cielo , el recital va tornar a posar-se seriós. Luz, vestida de llarg -ara de blanc- va cantar un fabulós Piensa en mí . Era un moment molt esperat i el públic va rebre el tema d'Agustín Lara amb un silenci reverencial. Encara, un record per a la seva Galícia natal - Negra sombra , amb lletra de Rosalía de Castro- i el Gracias a la vida, de Violeta Parra, van posar de manifest que Luz clava les seves arrels en la tradició és també quan clava les paraules, les emocions, en l'ànima de l'oient. Entre les dues Luz, la rockera i la dels boleros, mil vegades la segona.

stats