Manuel Vilas: "Lou Reed va intentar convertir el rock en un art per a adults"

Barcelona“Si Lou Reed fos viu no hauria pogut escriure aquest llibre”, assegura Manuel Vilas. L’escriptor aragonès continua pitjant l’accelerador de la creativitat i només un any després dels relats de Setecientos millones de rinocerontes (Alfaguara) i del poemari El hundimiento (Visor) publica Lou Reed era español (Malpaso). No és únicament un llibre per a fans del músic nord-americà, sinó un exercici memorialístic, una crònica de l’Espanya resclosida de la dècada dels 60 i d’algunes de les transformacions posteriors que el país ha viscut, però també és l’enèsim tour de force imaginatiu de l’autor, que és capaç d’enviar el seu homenatjat “al teatre de l’infern” i fer-lo parlar amb “macarres i penjats de les últimes dècades” que comparteixen el nom: tots es diuen Juan.

“Un dels temes finals del llibre és la mort d’una gran icona que va simbolitzar moltes coses -comenta Vilas-. No he fet només una aproximació biogràfica a Reed, sinó també una reflexió sobre què significa morir per a algú que ho ha sigut tot en el món de l’art i de la cultura popular. Hi ha una orfenesa nova i inèdita dels fans de grans icones desaparegudes com Reed, Bowie i Cohen. El rock es basa en la immortalitat, és un cant whitmanià a la joventut que tot just comença a desmuntar-se. Bob Dylan i Mick Jagger deuen estar acollonits, ara mateix”.

Malcarat i inclassificable

Vilas comença el viatge narratiu l’any 1975, moment en què descobreix Lou Reed (1942-2013) i pretén anar fins a Barcelona per veure’l. Només té 13 anys i l’aventura es frustra de seguida, però el noi segueix la premsa de l’època i es pregunta per què la policia prohibeix que Reed toqui Heroin. De retruc descobreix qui és Franco. En la imaginació del petit Vilas es formen dues figures antagòniques: “ El almirante Francisco Franco, vestido de blanco, y Lou Reed, enfundado en cuero negro ”, escriu. “En comptes de veure aparèixer la verge, jo vaig topar amb Lou Reed”, diu.

El llibre proposa un recorregut cronològic en què Vilas explica les fites de la seva relació amb Reed -la descripció de la Barcelona zombi del 1980 val la pena-, però puntualment es desvia del recorregut per ficar-se en la pell del músic, en monòlegs entre divertits i elegíacs. També convoca l’esperit de Nico, amb qui Reed va compartir grup -la Velvet Underground- o llança dards verinosos contra Laurie Anderson, la seva última parella (“ esa tía te ama con el mismo amor que le profesa a sus perros ”) i Mick Jagger (“el tonto famosete, el tonto universal ”).

“Lou Reed no va ser exactament un músic de rock -diu-. El seu llegat és un misteri. És un fenomen exclusiu i diferent. Va intentar convertir el rock en un art per a adults i no per a adolescents histèrics, a diferència dels Beatles i els Rolling Stones. Buscava la fama de l’alta cultura”. El músic que Vilas retrata és conflictiu i irascible. “Va ser desagradable i malcarat pràcticament en totes les entrevistes que va concedir -explica-. La mala fama amb els periodistes li va donar molta vida. Així i tot, el seu caràcter no va ser un dels aspectes que més m’han cridat l’atenció. Jo hi vaig arribar a través de la música, amb Rock’n’roll animal i Lou Reed live ”. Entre els discos preferits de l’escriptor hi ha Transformer (1972), Songs for Drella (1990) i The raven (2003), però si les 200 pàgines del llibre flueixen amb la intensitat, gràcia i talent habituals en Vilas no és per l’anàlisi musical sinó per l’hàbil barreja de tons -humor, crònica, paranoia, drama- i per la fúria bíblica que de tant en tant s’apodera del narrador: en una visita recent a la plaça de Les Arenes, on Reed va tocar el 1980, s’adona que ara “és un centre comercial amb botigues de mal gust” i voldria “arrasar-lo com va fer Jesucrist amb els mercaders i pels mateixos motius”.

“Hi ha un abans i un després de les drogues en Reed -comenta Vilas-. En cada moment de la seva trajectòria la indústria li va exigir unes determinades actituds i ell les va complir. Va ser un dels outsiders més cèlebres del món, i la Velvet Underground continua sent un dels grans referents del rock alternatiu”. No s’oblida del Lou Reed dels últims anys, el del tai-txi i les dietes saludables. “Al final es va convertir en un artista d’avantguarda consolidat que tenia una parella tan glamurosa com ell -recorda-. Al llibre, però, no volia passar per alt les seves dones anteriors, Bettye Kronstadt i Sylvia Morales”. Tampoc els homes. “També hi parlo de Rachel, el travesti mexicà amb qui es va entendre a la dècada dels 70 -diu-. Fa anys que se l’ha volgut esborrar del mapa. Però va existir”.