Lorenzo Ghielmi: “L’art de masses és un fenomen del segle passat”

PalmaLorenzo Ghielmi, un dels organistes més reconeguts per la seva sensibilitat, so i trajectòria, avui actuarà al Festival internacional d’orgue de la Catedral de Mallorca en un concert especial per cloure l’edició d’enguany, que té la direcció de Bartomeu Mut.

Per què sou organista? Quin i quan va ser el vostre primer contacte amb aquest instrument?

M’atreviria a dir que som organista per casualitat. A la meva família, la meva germana tocava el piano, però de manera amateur, per això els meus pares també van decidir que jo ho estudiàs. Després, durant unes vacances, vaig escoltar l’orgue a l’església d’un petit poble, em vaig acostar a l’instrument i l’organista me’l va mostrar i em deixà que provàs de tocar-lo. Tornant a casa vaig dir que no volia més lliçons de piano sinó d’orgue, però això només es podia estudiar a l’escola de música. M’hi vaig matricular i vaig començar.

La presència de Bach és omnipresent al món de l’orgue. Llevat del concert inaugural, ha estat present a tots els repertoris del festival de la Catedral. La vostra producció discogràfica gira, majoritàriament, al voltant de la figura del músic de Leipzig. Què representa per a vós?

Bach és un compositor profundíssim: combina harmonia i contrapunt, perfecció formal i expressivitat. A més, Bach era un virtuós de l’orgue i com millor sona la seva música és en un orgue de tubs.

Bach seria el vostre compositor. Quin és el vostre filòsof de major referència? I escriptor? I pintor?

És difícil de dir. Segurament m’agrada més llegir els llibres d’història que els de filosofia. Entre els escriptors, m’encanta Alessandro Manzoni, un gran novel·lista italià del segle XIX. En les arts figuratives, l’art italià del Renaixement: Bernardino Luini, Tiziano, però també Zurbaran i El Greco.

El títol del vostre concert és Música espiritual. Creis que seria plantejable aquest epígraf fora del context religiós? Més directament, us considerau una persona religiosa?

Sí, em consider religiós i crec que és difícil accedir a Bach o Arvo Pärt sense ser-ho. És evident que per als dos compositors fer música és com resar, és fer el que es diu en aquest món ‘cultivar allò bell i allò bo’. Per a aquells que saben llegir la música és impressionant veure que les pàgines de Bach estan plenes de significats simbòlics de caràcter teològic. Cada coral és per a ell com una meditació sobre la vida de Crist i em sembla que qualsevol altra actitud només pot continuar sent una visió superficial de la seva música. Per fer una comparació comprensible, seria com si interpretàssim l’arquitectura de la Sagrada Família de Barcelona com si aquesta es tractàs d’un centre de congressos.

L’orgue és un instrument molt lligat a l’església. En un moment en el qual sembla que la societat està cada vegada més secularitzada, quin futur vaticinau per a aquest instrument? En quin nivell d’implantació es troba l’orgue dins els conservatoris i les universitats?

Crec són molts els intents de presentar l’orgue com un instrument propi de sales de concerts, fins al punt de convertir-lo en una eina d’entreteniment, però per a mi això no té gens d’interès. Si aquest és el futur de l’instrument, ho dubt. Crec que el meu compromís és continuar treballant perquè quedi com l’instrument de l’església i de la litúrgia, abans que res. En els conservatoris sempre hi ha interès, el que no és fàcil per als estudiants és trobar un treball remunerat, ateses, també, les dificultats econòmiques de l’Església.

Probablement el gran públic considera la música d’orgue elitista. Considerau que s’ha d’arribar a una major audiència?

No necessàriament. L’art de masses és un fenomen del segle passat. Crec, per exemple, que la música del Renaixement italià es trobava en un percentatge molt reduït de la població. Potser el que avui és diferent és que aquesta part que accedeix a un art més sofisticat no ho fa per la casta social o econòmica, sinó que ho fa per lliure elecció.

Estau a favor del mestissatge cultural i musical o sou més aviat purista en aquest aspecte?

De vegades el mestissatge entre gèneres pot donar lloc a fenòmens interessants, però en la major part dels casos es redueix, sobretot, a una banalització de les tradicions que s’han format amb l’experiència de segles. Un concert de música clàssica en què un component clau és la qualitat del so per a mi queda ridícul si es du a l’aire lliure amb una amplitud per oferir-lo a un públic en un estadi, es tracta de sacrificar la qualitat per la quantitat. Supòs que potser som un purista.

Es nota que vós gaudiu enormement d’aquesta pràctica.

Perquè les coses belles donen alegria. Perquè tocar és cantar amb les mans i amb el cos, i cantar i parlar als altres homes i a Déu, i hem estat fets per a això.

Coneixeu l’orgue que tocareu a la Seu? En teniu referències?

Només la caixa exterior, però estic molt content amb aquesta invitació a tocar a Mallorca, perquè realment respect la cultura mallorquina, una veritable cruïlla entre moltes cultures del Mediterrani i, gràcies a la presència de molts turistes del nord d’Europa, una cruïlla de persones de tot Europa.