Loop converteix les pantalles en un mirall punyent de l’actualitat

BarcelonaDurant els dos dies que dura la fira Loop, les habitacions de l’hotel Catalonia Ramblas es converteixen en un formiguer d’artistes, galeristes, col·leccionistes i crítics. La fira Loop és un esdeveniment concentrat en un espai i un temps reduïts, però la força d’algunes de les obres de la quinzena edició, que s’acaba avui, estan per damunt de qualsevol frontera i acaben revelant un retrat gens complaent de l’actualitat mundial. “Aquí també es tracten grans temes, com la identitat, el colonialisme i la teoria queer queer -”. De fet, no és difícil traçar un recorregut cronològic per les grans transformacions polítiques i socials de les últimes dècades arreu del món, des de la fi del comunisme fins al canvi climàtic, passant per la deslocalització de la mà d’obra cap als països asiàtics i l’apogeu de l’economia de serveis. “És una edició molt descentralitzada. Hi ha galeries dels països de l’Est, de l’Àsia i de Llatinoamèrica”, subratlla Ramos sobre les 45 galeries d’aquesta edició, provinents de 28 països.

La càrrega política es pot trobar fins i tot en un treball aparentment innocu de la cubana Glenda León a l’habitació de la galeria Senda: en un minut la nuvolada que omple un cel molt blau pren la forma d’un mapamundi. L’artista sembla dir que el món actual es transforma amb la mateixa rapidesa que es fan i es desfan els núvols. I que, malgrat tot, no hi ha manera de trencar barreres i crear nous mons. La sortida d’aquesta travessia pel videoart més polític es pot trobar en una peça de Gianfranco Foschino que va participar a l’última Biennal de Venècia d’arquitectura i que aquí està exposat a la galeria Christopher Rimes: consisteix en un pla fix d’un edifici d’habitatges xilè construït durant el govern de Salvador Allende amb tecnologia russa. Són habitatges humils i el silenci de l’escena li dona la solemnitat d’un rèquiem.

Una crida a la rebel·lia

Però la reflexió política no és necessàriament sinònim de gravetat. L’artista Cristina Lucas fa una crida a la rebel·lia a la galeria Juana de Aizpuru, ja que va filmar com un grup d’antics sindicalistes apedregaven els vidres d’una fàbrica abandonada de Liverpool fins a escriure amb els buits el lema “ Touch and go ”. “En saben, de tirar pedres!”, exclamava l’artista. L’origen d’aquesta obra es remunta a la passada Biennal de Liverpool. “L’obra reflecteix una economia que desapareix. La fàbrica que vam filmar serà substituïda per un hotel -subratlla-. Liverpool és on va néixer l’economia de la manufactura a Europa, però ara totes les fàbriques estan abandonades i la ciutat s’ha transformat amb esdeveniments com la Biennal i equipaments com la seu de la Tate i el Museu dels Beatles”, diu. Malgrat tot, el que no s’ha perdut són els bars on Lucas va reclutar els voluntaris per anar a rebentar finestres.

El treball de Cristina Lucas també encaixa en un dels trets més distintius d’aquest Loop: quan els artistes aborden temàtiques polítiques i socials ho han a flor de pell, busquen la calidesa de cossos i rostres. La intimitat pot ser tota una declaració d’intencions, com el relat d’un transsexual a l’obra de l’artista grega Evangelina Kranioti El éxtasis deber ser olvidado(Galerie Star) o el catàleg de gestos desfigurats que la pionera Esther Ferrer fa a Estranyesa, menyspreu, dolor i un llarg etc. (Àngels Barcelona). Ella no és l’única pionera que participa en aquesta edició de la fira. La brasilera Analívia Cordero parlava ahir de la vigència de la seva primera videoinstal·lació, exposada a la galeria Anita Beckers. Va quedar tan colpida del resultat de les innombrables instruccions que va donar als ballarins que hi van participar que, després d’aquella obra, va decidir que els havia de donar més espai creatiu. Com ara creu que s’ha de fer amb les relacions humanes respecte a les màquines. “Si no omplim els espais que ens deixa la tecnologia amb la nostra creativitat, estarem sols, tristos i buits”, lamentava l’artista.

Es pot pensar que una obra històrica com la de Cordero només pot interessar els museus, però no és així. “A vegades els pioners no pensaven a fer edicions dels seus treballs en vídeo. Però han entrat en l’esfera institucional i també en la dels col·leccionistes”, explica Jean-Conrad Lemaître, col·leccionista i membre del comitè de selecció de la fira Loop. “La selecció ha de ser rigorosa, perquè si no en el futur no trobarem ni galeristes ni col·leccionistes. S’ha d’examinar cadascuna de les obres i veure si la combinació de la imatge, el moviment, és d’un alt nivell”, subratlla. Pel que fa a la col·lecció de videoart del mateix Lemaître, ja està formada per un centenar de peces i ha contractat un conservador perquè en tingui cura.

La revolta turca i l’esclat xinès

La travessia política de Loop s’acaba amb les revoltes turques i la transformació urbanística radical de la Xina. El vídeo d’Erdal Inci que transcorre a la plaça Taksim d’Istanbul és ple de gent, però és molt eloqüent com l’artista representa els homes, les dones i els nens que hi apareixen: per parlar de l’ànsia de control del govern turc apareixen clonats i fent moviments teledirigits.

Finalment, l’obra amb què Chen Qiulin retrata la urbanització salvatge del seu país és la més cara de la fira, 36.000 euros. Per retratar els estralls de la bombolla del seu país barreja filmacions d’arxiu, d’una funció d’una òpera tradicional i material documental de la presa de les Tres Gorges.

Les grans institucions també exposen videoart

Mil anys mirant com s’enruna l’estadi olímpic de Hitler (des del MNAC)

El Museu Nacional d’Art de Catalunya ha tornat a fer diana amb la col·laboració amb Loop. Entre les obres de videoart que esquitxen la col·lecció d’art modern destaca la hipnòtica Olympica, Olympica del belga David Claerbout. L’obra consisteix en una recreació digital de l’estadi olímpic de Berlín, construït durant el III Reich, animada per un software amb el qual el públic pot veure com l’edifici es va deteriorant en temps real. Està pensada perquè duri 1.000 anys, i ara com ara Claerbout pot garantir que seguirà activa durant els pròxims 25. “La revisem constantment per corregir els errors que es van produint. Hi ha un enginyer que sempre n’està al càrrec -explica l’artista-. A vegades tinc idees perverses, perquè aquesta em va complicar la vida, em va donar molta feina”. Per a Claerbout, Olympia és un treball “tecnohippy”, perquè el veu com una celebració de la natura. “El públic no arriba a veure com l’edifici es deteriora però sí com l’herba va creixent”, explica. En aquest sentit, admet que Olympia pot ser avorrida. Però en realitat no ho és gens, perquè dona més de si: es pot veure com una reflexió sobre la manipulació política de l’arquitectura i també sobre els perills que la tecnologia tingui cada vegada més pes en la vida de l’home. De fet, l’artista ha fet servir molta tecnologia per recrear un fet tan senzill com el pas del temps. “La nostra mirada es convertirà en profundament fotogràfica i acabarem pensant i mirant segons clixés. Haurem de fer un esforç per escapar d’això”, adverteix. Olympia -que compta amb la col·laboració de la Fundació Hans Nefkens- envellirà al MNAC durant només set mesos, fins al 31 de desembre.

Houdini, Conan Doyle i la fascinació per la màgia, al CaixaForum

La història familiar de Tony Oursler, un dels grans noms del videoart, és apassionant: el seu avi escrivia novel·les de misteri i era un apassionat de la màgia i els fenòmens paranormals, un interès que compartia amb dos dels seus grans amics, Sir Arthur Conan Doyle i el mag i escapista Harry Houdini. Tony Oursler ha heretat aquesta fascinació i l’ha convertit en matèria artística, com es pot veure a partir de demà al CaixaForum, en una exposició formada per la primera instal·lació que va fer, L7-L5 -que La Caixa va adquirir fa dos anys per tancar un triangle format per obres de Mike Kelley i Paul McCarthy-, i el seu últim gran projecte, la pel·lícula Imponderable, on desenvolupa la seva història familiar. Malgrat que han passat 30 anys entre l’un i l’altre, els dos treballs tenen trets en comú, com les projeccions inspirades en el món de la màgia i l’il·lusionisme. També la reflexió sobre les creences. “Si faig un zoom. Als Estats Units un 40% de la gent creu en els fantasmes i un terç no creu en l’evolució. Quan parles del que és normal i racional no encaixa amb un retrat de la societat”. L7-L5 va sorgir com una reacció a pel·lícules com La guerra de les galàxies i Encontres a la tercera fase, perquè Oursler va creure que traïen el poder que havia tingut fins aleshores la ciència-ficció. “Representava una reflexió filosòfica popular. M’encanta la idea d’una filosofia per a les masses”, conclou.