Ells a Londres, uns altres a Hiroshima

Si comprendre a fons és justificar, aleshores és lògic que tots jutgem el nazisme com un episodi irracional de la Història. Quan es tracta de l'Holocaust, tothom inspecciona els morts però ningú mira els assassins cara a cara. La commoció és tal que reüllem els kapos i ens convencem que no eren homes sinó bèsties. Però aquesta reacció nostra, tan primària, és imprudent: els xocs emocionals no són mai un bon mestre. O això creia Sebastian Haffner, el periodista alemany que volia desfer el camí que hauria dut de Bismark a Auschwitz. La Història és racional, ens diu, i si s'estudia atentament s'hi poden trobar tots els perquès.

Michael Frayn, periodista i dramaturg anglès, no ho veu gens clar. Copenhaguen , que acull ara el TNC, es concentra en allò incopsable de la Història. Werner Heisenberg i Niels Bohr, físics i amics, van trobar-se a Copenhaguen el 1941. Heisenberg era alemany, Bohr danès, i aleshores Dinamarca estava ocupada pels nazis. Si Bohr ajudava Heisenberg amb un càlcul matemàtic, aquest tornava a Alemanya amb la informació necessària per enllestir la bomba atòmica. Bohr, però, va callar i es va posar al servei dels americans. En cas que hagués ajudat l'amic, no hauria estat Hiroshima sinó Londres, la ciutat arrasada. Com Frayn arrasa la cançoneta dels intel·lectuals units per amor al saber: Heisenberg i Bohr, abans que amants de la física, eren un alemany i un danès. Per què Heisenberg va visitar Bohr? Buscava aprovació? Inconscientment volia advertir-lo del que feia a Alemanya? Per què no hi havia caigut en aquell càlcul tan elemental? En l'actitud inexplicable de Heisenberg, diu Frayn, s'encarna la irracionalitat de la Història. Frayn ha estat l'estrella de l' Observer , el setmanari on Haffner va incorporar-se quan es va exiliar a Londres el 1938. La Londres que hauria volat si Heisenberg hagués estat prou racional per recordar el càlcul o per veure que Bohr s'uniria a l'altre bàndol. Per Haffner tot en la Història es pot comprendre -i justificar?-, per Frayn hi ha un factor que ens depassa i que apropa la sort als bons. Potser és que Haffner i Frayn també són, abans que dos periodistes, un alemany i un anglès. I que sempre volem entendre la culpa que ens encolomen, mentre eternitzem la dels altres per desfer-nos de tota responsabilitat.