EL CONTE
Misc 05/03/2017

L’ombra

Mai més trobaré una història com 'L’elf del pastís de xocolata'. Vuitanta mil exemplars venuts, dotze traduccions

i
Jordi Nopca
4 min
Un home davant d'un ordinador arruga un paper

Aquesta nit he somiat que posava dins la rentadora tots els fulls que tinc escrits de la propera novel·la. No era un error, sinó un acte voluntari: sabó, suavitzant, programa curt, aigua freda. Una hora després recollia la bugada i l’estenia al pati mentre els veïns de dalt m’observaven, bocabadats. Esperava que els fulls s’assequessin assegut en una cadira, llegint un llibre molt gruixut, i quan arribava el moment de recollir-los ja s’havia fet fosc. Tal com esperava, l’aigua, el sabó i el suavitzant havien netejat la meva sintaxi, havien inclòs algun personatge nou i havien millorat l’argument. Amb quatre retocs de no res tenia la novel·la acabada. La presentava al concurs més generós de literatura juvenil i en guanyava el primer premi. L’endemà del lliurament la meva cara ocupava un raconet de gairebé totes les portades de diaris. Comprava dos exemplars de cada capçalera i els entaforava a la vella cartera de pell que m’acompanya des de fa dues dècades. “Tens els dies comptats, estimada”, li deia, com si la cartera pogués entendre cap de les meves paraules. Quan arribava a la facultat, els meus tres companys de despatx -que, com jo, són professors associats- m’havien muntat una festa. Ha vingut pràcticament tothom. Brindàvem amb petites dosis de cava servides en gots de plàstic. Menjàvem galetes que algú devia haver comprat d’oferta al súper. Però jo em sentia feliç: aquell premi m’obriria les portes de desenes d’instituts, em dedicarien incomptables clubs de lectura i vendria milers d’exemplars del llibre.

Estava tan bé, vivint aquest somni, que no he sentit el despertador. M’he adormit una hora i he hagut de marxar a la facultat sense dutxar-me ni esmorzar. Sort que tenia la maleta feta des d’ahir al vespre. Durant la primera classe, les dues primeres files d’alumnes somreien quan em roncaven els budells.

-No fas gaire bona cara, Vicenç.

En Salvador em mirava inquisitivament per sobre les ulleres. Hem coincidit a la màquina de cafè: si fos un dels personatges sobre els quals voldria escriure li hauria tirat el tallat a la cara, però només soc en Vicenç Clusellas Felipe, l’any que ve en faré cinquanta i és molt probable que mai arribi a escriure el llibre que fa tant de temps que tinc tancat a dins. És normal que la Bel hagi perdut la confiança en el meu talent: em fa més mal que la Sílvia comenci a donar-me a entendre que pensa el mateix. Mai més trobaré una història com L’elf del pastís de xocolata. Vuitanta mil exemplars venuts, dotze traduccions. Des de llavors, qualsevol cosa que he intentat fer ha quedat amagada sota l’ombra d’aquell èxit sense precedents. He destruït novel·les senceres després que passessin d’un premi a l’altre, sense sort. M’he barallat amb editors, escriptors, llibreters i periodistes. He sentit com creixia el fracàs a dins meu, i és d’unes dimensions tan esplendoroses que amb prou feines puc respirar.

Després de l’última classe agafo el cotxe i vaig a buscar la Sílvia. La Bel em comunica a través de l’intèrfon que la nena baixarà d’aquí dos minuts.

-Tot bé? -em diu.

Fa temps que no em deixa pujar a casa.

-Sí. Avui m’he adormit.

L’intèrfon espetega. La Bel deu haver deixat anar un esbufec de mala llet.

-Vigilaràs, oi? La Sílvia ha de tornar a casa d’una sola peça.

-Hi tornarà, no et preocupis.

M’emporto la Sílvia de cap de setmana a Port Aventura. Passarem dues nits a l’Hotel Caribe Resort. Demà i diumenge anirem al parc d’atraccions. Serà txatxi.

-El cotxe torna a fer aquella olor rara, papa- em diu abans de cordar-se el cinturó.

-És l’olor de la derrota- murmuro.

La Sílvia no ha comentat res més durant una bona estona, potser perquè ha entès massa bé la meva última intervenció. Em limito a conduir i a pagar els peatges mentre escoltem Katy Perry, la seva cantant preferida. Un dia em va ensenyar un videoclip en què sortia vestida de militar i durant uns minuts vaig creure que el que havia d’escriure era una novel·la bèl·lica sobre una superestrella que fa un concert a l’Iraq per animar les tropes.

L’Hotel Caribe Resort és més digne del que imaginava. Deixem les maletes a l’habitació i baixem a sopar a la terrassa. S’han acabat els filets de carn de cangur. Tots dos demanem magret d’ànec amb patates al caliu.

-Oi que és com si ens estiguéssim menjant la cua d’un cocodril? -dic.

La Sílvia fa que no amb el cap.

-Tens massa imaginació, papa.

Més tard, quan la nena ja dorm, torno a baixar a la terrassa i prenc un daiquiri reclinat en una cadira que cruix cada vegada que em moc. A pocs metres de distància hi tinc una piscina on es reflecteix l’ombra de les palmeres que hi ha al davant. Elles també tenen un fantasma que les persegueix quan es fa fosc. Si pogués, ara mateix retallaria el meu elf del pastís de xocolata, que penja de la cadira i s’allargassa, desafiant, per damunt les rajoles, i l’ofegaria amb les dues mans mirant de no cridar l’atenció dels cambrers, que fan broma a la barra. L’endemà, la policia els interrogaria. Un d’ells seria declarat culpable. Mentrestant, jo hauria pujat a totes les atraccions de Port Aventura amb la Sílvia, i diumenge, després de deixar-la a casa, començaria a escriure la meva propera obra mestra.

stats