Publicitat
Publicitat

HISTÒRIA

L'anarquista Juan Camacho va lluitar a la Guerra Civil, a la Mundial i al cop d'estat de Montevideo

L'odissea d'un tenaç guerrer oblidat

Juan Camacho va ser en tots els fronts. Es va allistar a la Guerra Civil, va resistir a l'Ebre, es va enfrontar als nazis, va ser deportat a Mauthausen i va tornar a plantar cara als militars a l'Uruguai.

Juan Camacho (Gádor, Almeria, 1919 - Montevideo, 2009) va aparèixer per sorpresa la primavera del 2007 a l'Amical de Mauthausen i va deixar anar que l'endemà marxava amb ells. Havia vingut des de l'Uruguai perquè volia anar al camp d'extermini de Mauthausen. No havia avisat ningú ni formava part de cap llista. Simplement, a punt de complir els 88 anys, havia decidit que ja era hora de tornar a l'infern on van morir 5.539 espanyols. L'expert en testimoniatge i deportació David Serrano se'l va trobar als barracons on havia dormit amb la pell enganxada als ossos 62 anys abans: "Em va sorprendre veure'l deambular tot sol, no formava part de cap grup". Camacho era un anarquista convençut que la llibertat preval sobre totes les altres coses. "Li vaig preguntar si havia conegut Joaquim Amat-Piniella -l'escriptor que va novel·lar els anys a les tenebres a K.L. Reich - i es va trasbalsar", explica Serrano.

Després va sortir el nom del kapo Flor de Lis, a qui van matar els mateixos presos de pura ràbia: "Es va quedar petrificat i es va posar a plorar". Més tard van venir moltes més hores de conversa i Serrano va viatjar fins a l'Uruguai, on Camacho s'havia exiliat el 1950. El resultat és Un cadáver en el espejo (Fundació Ars). "A diferència d'altres supervivents, ell no havia explicat mai la seva història i al principi es va commocionar, el seu discurs era caòtic, s'emprenyava, s'aixecava i deia que no volia parlar, però buscava un aliat, mai s'havia enfrontat al passat".

Camacho va sobreviure a moltes batalles: nascut el 16 de febrer del 1919 a Gádor (Almeria), els primers anys de vida van ser de penúria, dormint a les estacions i a les pensions assaltades per les xinxes. Amb 18 anys es va allistar com a voluntari a l'exèrcit republicà i es va incorporar a la 27a divisió d'Enrique Líster: "Jo era republicà per damunt de tot! D'idees anarquistes, això sí, però republicà, i per això me'n vaig anar al front sense pensar-m'hi. I tornaria a fer-ho". Els seus millors amics van morir a Corbera d'Ebre. Va malviure a les trinxeres sense perdre l'humor: "Estaven plenes de polls, així que quan no sabíem què fer muntàvem carreres de polls!". El febrer del 1939, com 400.000 espanyols més, va creuar la frontera i el van tancar entre els filferros del camp d'Argelers. El 6 d'abril del 1940 li van donar dues opcions: continuar malvivint a la platja o allistar-se com a voluntari a l'exèrcit aliat. Va optar per agafar una arma i lluitar contra els nazis a la frontera belga. El juny del 1940 el va detenir la Wehrmarch prop de Miséry (França). El 28 d'agost del 1941 va pujar a un tren: "N'érem uns 150. Era el primer pas cap a la deshumanització més absoluta. Amuntegats com bèsties, quasi sense menjar. Tancats. Amb una trista galleda per fer les nostres necessitats". Tres dies després va arribar a Mauthausen. "Ens van treure del camió a garrotades. Ens pegaven si ajudàvem un company". El primer que va veure va ser una formació de presos amb uniformes de ratlles i sabates de fusta.

Després de Mauthausen
Al camp normalment treballaven de 54 a 60 hores en l'extracció de granit: "Podies morir en qualsevol moment. Podies fer-ho ja a les escales. Quan pujaves, al final de la jornada, sovint els SS et llançaven pedres que si no aconseguies esquivar t'obrien el cap. Jo em protegia amb el plat de menjar". Camacho va sortir d'allà el 5 de maig del 1945. Era lliure però se sentia incapaç de refer la seva vida: "Va ser molt dur. Sense diners no podia llogar res. Havia de viure a qualsevol lloc". Es va formar com a sastre, era el seu somni, i va intentar guanyar-se la vida. París, però, no era una ciutat fàcil i finalment va embarcar-se amb rumb a Montevideo. Allà l'esperava una altra batalla. Amb el cop d'estat del 27 de juny del 1973 va acceptar emmagatzemar la propaganda del Frente Amplio que un veí seu, Humberto Pascaretta, distribuïa. Pascaretta va morir torturat el juny del 1977.

Si hi ha alguna cosa que va mantenir sempre aquest heroi anònim, explica Serrano, va ser "el compromís amb la democràcia; no buscava la glòria, simplement actuava per un imperatiu ètic: la defensa de la llibertat". L'expert en deportació afegeix: "És l'últim llibre que faig sobre un testimoni dels camps nazis, perquè malauradament ja no en queden, i és un homenatge al seu sacrifici per la causa democràtica". Serrano desengrana al llarg del llibre els mecanismes de resistència i de superació de diversos horrors. I ho fa amb l'ajuda d'autors de referència en la història de la deportació com Amat, Levi, Semprún... La de Camacho és una veu desconeguda, un testimoni de les tenebres, que ara surt a la llum gràcies a un encontre pràcticament fortuït.